“No puc més! Me’n vaig de Barcelona!”. Aquesta era la frase que em va engaltar fa uns pocs mesos un client i amic que vivia al Passeig de la Zona Franca de la capital des de feia una pila d’anys. Ara és veí d’un poble de la comarca del Gironès. Fart dels escandalosos preus del lloguer, del clima d’inseguretat (van intentar entrar-li a casa pel balcó un parell de vegades) o de la impossibilitat de viure dins d’una mínima catalanitat, ha decidit tocar els dos per fugir de la creixent degradació del Cap i Casal. O potser hauríem de dir “ha estat expulsat”?
Ser barceloní i voler viure a Barcelona dins unes condicions homologables a la majoria de les capitals europees, avui és una quimera. La ciutat ha esdevingut una mena de meuca que pot explotar qualsevol espavilat. Des dels fons voltor que ‘canibalitzen’ el mercat immobiliari per fer-lo només per a rics, fins als propietaris de les botigues 24 hores que tothom sospita que no són res més que tapadores de ves a saber el què. La capital de Catalunya només ofereix divertiment per a turistes i estrangers adinerats que trien la ciutat com una mena de segona residència.
Per tal que la roda d’aquesta bacanal extractiva continuï girant, cal una mà d’obra barata que faci les feines més bàsiques i miserables. No és estrany que sovint tinguem la sensació que Barcelona pugui acabar essent habitada només per turistes, expats i immigrants que els fan de minyones. Tampoc és cap secret que un model econòmic basat en aquests paràmetres és molt llaminer per a màfies i delinqüents. A qui pot sorprendre doncs les imatges de violència que, dia sí i dia també, veiem pels carrers barcelonins? Això sí, per mirar d’emmascarar la realitat, des de les administracions parlen de “percepcions”. És la impotència dels cretins.
Mentrestant, tots els partits polítics (tots!) representats a la Casa Gran fan l’orni davant d’aquest escenari que pot acabar en una Barcelona sense cap altre futur que ser un gran parc temàtic calorejat amb sangries, paelles i grotescos souvenirs. Són els sicaris que protegeixen el negoci. Mireu si no com van callar davant l’estafa de la Copa Amèrica mentre tots ells passaven pel village d’aquella xarlotada per fer-se una fotografia. No és cap casualitat que hagin impedit que la Sindicatura de Comptes investigui els números d’una competició que ha estat una aixecada de camisa als barcelonins.
El Cap i Casal va lliscant pel pendent de la irrellevància en els terrenys que marquen la singularitat i projecció d’una capital internacional. En canvi, s’ha guanyat un premi que s’amaga hipòcritament perquè representa una de les seves cares més sòrdides: capital europea del turisme sexual. D’això millor no parlar-ne públicament, és clar. Mirem cap a una altra banda i deixem que la gent faci calaix perquè això “genera riquesa”. Au, vinga! Barcelona és bona si la bossa sona, encara que sigui a través de la més vil explotació de les dones.
Tot aquest procés de degradació es produeix de forma continuada des de fa una colla d’anys. Els barcelonins cada dia tenim més la sensació que és irreversible. Allò que volen els amos del negoci i els seus masovers que seuen en el plenari del consistori, és que desistim de canviar res i marxem de la ciutat. Al pas que anem, no estan lluny d’assolir el seu objectiu. Ho permetrem?
