Em dirà algun que en altres llocs del món estan pitjor. De fet, algú que assegura assessorar en la Moncloa em va preguntar fa dies “per què critiqueu tant el que passa aquí, quan mira com estan França o els Estats Units, sense anar més lluny”. Li vaig respondre que cada país té les seves pròpies circumstàncies, però la democràcia té unes regles fixes, i aquí i ara és la democràcia espanyola i el mateix Estat els qui estan en la seva pròpia, peculiar, crisi. Una crisi que implica l’abandó de pressupostos bàsics per a un Estat sa, com la seguretat jurídica o la separació de poders, li vaig dir, sense que pogués contradir-me.
La meva conversa amb l’assessor -confesso que ignoro la importància que pugui ell tenir en l’escalafó de la Moncloa- es produïa immediatament després d’haver conclòs la sessió de l’anomenada comissió Koldo al Senat, en la qual el president Pedro Sánchez i els seus interpel·lants de l’oposició van mantenir una duríssima picabaralla que, al meu judici, va portar a una única conclusió: estàvem davant un circ, com, per cert, va dir el mateix president del govern, que va formar part essencial de l’espectacle. Un circ en el qual no es respecten les formes ni tampoc la coherència. Espanya, i per tant l’Estat, es ressenten enmig d’escàndols de corrupció que, de manera inèdita, porten al president del govern central davant el Parlament.
Però el desenvolupament vergonyós d’aquesta sessió, que em resisteixo a comentar detalladament, no és l’únic punt vergonyós en un Estat que podria tenir un comportament més digne, menys, i espero que des del Govern no em diguin antipatriota per dir-ho, com se’n va dir a un altre periodista que es ‘va atrevir’ a preguntar a Trump per les relacions entre Espanya i els Estats Units. Hem arribat al punt en el qual informar sobre el que passa, opinar que això és molt millorable, es converteix en gairebé traïció a aquest Estat en el qual comencen a faltar molts elements de reafirmació.
Per a mi, el primer aniversari dels successos de València amb la dana va ser un altre d’aquestes fites per a oblidar: les ajudes en molts casos no han arribat als seus destinataris, i les llàgrimes dels reis consolant als afectats no equilibren l’oblit en el qual es manté, entre incendis i inundacions, a una part importa de l’Espanya ‘buidada’. Com es manté en el lloc al president de la Generalitat, Carlos Mazón, sense que el líder del seu partit i de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, s’atreveixi a donar-li l’empenta de sortida, una sortida que, per cert, només Mazón està qualificat per a consumar després de la seva lamentable actuació en la catàstrofe valenciana.
I, ja que parlem de reis, què dir d’aquestes ‘memòries’ que ara camina patrocinant l’anomenat emèrit, que potser, amb el seu llibre sens dubte polèmic (i rendible), vol fer-nos oblidar passats batibulls a la recerca de rehabilitar ara la seva imatge. Una imatge que va enfangar quatre dècades en la direcció d’un Estat que va ser bé, però que ara s’interroga sobre moltes coses, sobre aquest Canvi que, en tots els sentits, afecta les nostres vides sense que siguem plenament conscients d’això.
Sí, l’Estat està en crisi. Per múltiples motius, i no creguin que solament a l’anomenat ‘sanchismo’ se li pot atribuir aquesta situació. La política nacional (i la internacional, clar) pateix d’una severa falta de moralitat, d’una inconsistència i frivolitat que, al meu judici, van quedar plasmades en el desenvolupament d’aquesta sessió vergonyosa d’aquest dijous en la cambra alta davant la qual va comparèixer un Sánchez de pinxo, però sens dubte tocat, enfront d’una oposició grollerament agressiva, però sens dubte poc eficaç.
Jo fins diria que la crisi és total. En l’interior i en l’exterior, en un món regit per bojos. No sé si, al final, el desenganxament de Puigdemont dels seus acords mai formalment subscrits amb l’Estat posarà fi, o no, a la Legislatura, que incomprensiblement es prolonga molt més enllà de l’imaginable. Però no hi ha dubte que el prestigi d’aquells que pretenen ser els nostres representants ha esclatat en trossos, sense que sessions com la d’aquest dijous al Senat serveixin per a una altra cosa que per a accentuar la profunditat d’aquesta crisi, que afecta allò que és ètic i estètic i que sens dubte tindrà conseqüències sobre el futur, no sols moral, de la nació. Són molts, i per descomptat qui subscriu entre ells, els qui pensen que això, així, no pot seguir, és impossible que segueixi. I, no obstant això, ja veuen: segueix, potser perquè tots mirem a un altre costat per a evitar que la xafogor absoluta ens arribi de ple.
