La pobresa expressiva i la impossibilitat d’elaborar algun tipus de pensament que vagi més enllà dels tòpics tronats del partit respectiu, són els motius principals que condemnem la política oficial a ser vista com un cau d’inútils que només cerquen el seu propi interès. Aquí i allà, als pobles i a les ciutats, a Europa i a Amèrica. Aquesta és una veritable crisi mundial.
Fa anys que ens ho adverteixen veus autoritzades. I ho feien quan encara les xarxes socials no havien esdevingut el mecanisme més poderós per difondre la vulgaritat d’aquells que ens representen. Fa disset anys (el 2006), el sociòleg i professor de la Sorbona de París, Philippe Breton, publicava el llibre “L’incompétence démocratique” amb un subtítol ben significatiu: “La crisi de la paraula com a font del descontent polític”. A l’inici del llibre, l’autor citava el prestigiós editorialista de la revista Time, Joe Klein, de qui diu que “constata la decadència de les institucions democràtiques americanes i la caiguda de l’interès per la política. El seu diagnòstic afecta el conjunt de les democràcies occidentals. Atribueix a la manca d’” eloqüència” dels homes públics el profund malestar que s’instal.la quan hom pregunta sobre la realitat de la democràcia”.
Amb tot, fa segles que estem avisats. No és estrany que Quintilià, el gran teòric i mestre llatí d’oratòria, afirmés que la major part de l’eloqüència “resideix a l’ànima” i que “és necessari que concebi les imatges de les coses”. Si fem cas de les seves sàvies paraules, haurem de concloure que els nostres governants, no és que només no sàpiguen parlar, és que difícilment saben raonar sobre alguna cosa.
Sembla que encara no sapiguem el que significa tenir homes i dones públics mancats d’aquestes virtuts. Som conscients del que provoca la seva incapacitat? Mentrestant, ells barren el pas a qui pugui concebre i dibuixar amb paraules els sentiments i les ambicions populars. Voldrien que, a l’hora de parlar i de reflexionar, fóssim tan tanoques com ells per tal de perpetuar la mediocritat que els garanteix la poltrona.
Malgrat que la crisi de la paraula ha esdevingut universal, no podem ignorar que hi ha llocs on fa més forat que en uns altres. Allà on s’expressen públicament en llengües de domini, sempre semblen menys afectats. Amb el to d’autoritat que els dona el poder, miren de dissimular una mica les misèries. Però no van més enllà.
En el cas de Catalunya, la situació encara resulta més dramàtica perquè el nostre idioma ha estat proscrit durant llargues èpoques de la nostra història. Per això, no és estrany que qualsevol cretí s’atreveixi a menysprear-lo públicament tot amb total impunitat. De tot plegat, es deriva entre nosaltres un parlar en públic pobre i gens suggestiu que acostuma a no motivar a ningú. No sabem distingir entre el parlar col.loquial i el parlar oratori i, en conseqüència, tots els discursos polítics a Catalunya es fan amb l’aire de ser al menjador de casa.
Siguem conscients els independentistes que, si alguna eina hem d’esmolar amb precisió, és la de la paraula. Sobretot perquè és a partir de l’eloqüència des d’on es conquereix la confiança d’un poble. Podem fer tots els fulls de ruta que vulguem o dissenyar els millors plans per fundar un estat, però si no sabem explicar-los amb veu ferma i vigorosa, continuarem fent el paper de la trista figura.
5 
