El regne d’Espanya, que de moment i per desgràcia inclou Catalunya i la major part dels Països Catalans, és un dels països més corruptes d’Europa i ocupa un lloc destacat a escala mundial, molt lluny dels països considerats més decents.
També és un dels països més tolerants envers la corrupció, pública o privada: en el fons, a ningú no li interessa massa investigar ni remenar la merda que ens ofega. És una corrupció més normalitzada del que sembla, tot i els sorollosos i brutals espectacles que s’organitzen periòdicament, cada vegada que un cas més o menys escandalós convida a apedregar sense misericòrdia els presumptes culpables de torn.
Aquí es perdona amb facilitat la corrupció dels teus, mentre que la dels altres mereix la foguera eterna. La màfia sempre són els altres.
El que no es fa mai, però mai, és anar a les causes profundes. Es poden fer milers de normes burocràtiques, es pot complicar qualsevol procediment fins a l’infinit, es poden establir controls i filtres i alarmes i tota mena de mandangues inútils, però mai, mai, no es toca el nucli dur de la corrupció. Senzillament, perquè és vital per a la supervivència d’un sistema polític i econòmic basat en la corrupció.
El regne d’Espanya, que tenen la barra de dir que seria inviable econòmicament sense l’espoli fiscal a Catalunya, en realitat és riquíssim. Infinitament ric. Es pot permetre perdre milers i milers de milions d’euros sense despentinar-se. El jutge Joaquim Bosch, autor de valuosos llibres sobre el tema, dona una xifra al voltant dels 40 o 50.000 milions d’euros anuals en comissions, és a dir, sobrecostos. I això només es refereix al sistema públic, perquè el privat va en la mateixa línia, tot i que amb formes diferents. Hi ha estudis que valoren en fins a 88.000 milions els impostos que es deixen de pagar pels més, molts més, de 140.000 milions amagats a paradisos fiscals. D’altres parlen d’uns 9.000 milions perduts per pràctiques d’evasió fiscal, que els experts qualifiquen d’optimització fiscal. Els 2.000 milions del campechano emérito són gairebé la propina, que el règim no té cap mena d’intenció de recuperar.
Hi ha xifres brutals per a tots els gustos, difícils de comprovar, però sempre d’una magnitud absolutament pornogràfica. Espanya es pot permetre un forat de 100 o 150.000 milions d’euros anuals sense problemes, en el sector públic, i una xifra del sector privat que segurament supera tota la capacitat d’imaginació possible, a les grans empreses i corporacions sistèmiques. La corrupció no li fa ni pessigolles, els sobrecostos s’absorbeixen i al final sempre paguen els mateixos.
Senzillament, perquè està integrada i normalitzada en la comptabilitat general del regne, ja deixant de banda altres partides que són també un festival.
Quan ens preguntem per què l’estat espanyol és tan franquista, per què ho és tant aquesta societat, pensem en la distribució de tot aquest tsunami de milions entre aquells que dominen les claus del sistema polític i econòmic. No li interessa no ser franquista. Perquè el franquisme és l’origen d’aquest frau, d’aquest robatori de proporcions apocalíptiques, i la pretesa democràcia l’ha normalitzat i integrat, afegint-hi tota mena d’innovacions i mecanismes que el fan absolutament intocable.
També a Catalunya, eh? Per a aquestes coses, aquí som tan espanyols com el que més. I així ens va.
El súmmum de la pocavergonya són els sagnants espectacles que ens munten cada cert temps, quan els dos poders madrilenys, els del PP o del PSOE, volen més poder i més pasta. Ara li toca a Sánchez, la seva senyora, el seu germà o la banda del Peugeot. Abans a Rajoy, en línia de continuïtat amb Aznar i tota la colla. Més enrere, Felipe González i la seva vomitiva corrupció. O Mazón, o Zaplana, o Ayuso, la Gürtel, els ERE andalusos o el que faci falta, sense oblidar les boniques corrupcions a la catalana, també incrustades a l’ADN del país amb una fastigosa normalitat. O l’entranyable emèrit i els seus milers de milions, que algun dia bé haurà d’heretar algú de la família, oi?
Tot porta al mateix lloc. Espanya (amb Catalunya, insisteixo) és corrupta perquè vol i perquè pot. Perquè mai no ha fet neteja del seu passat franquista, tot i que s’ha camuflat hàbilment: al final de totes les desgràcies d’aquest país, sempre et trobes Franco i els que es van beneficiar del franquisme. I perquè hi ha una ciutadania resignada, intoxicada, anestesiada, estupiditzada, que s’empassa tot això amb una naturalitat i una indiferència espantoses, que troba normal que els seus robin i estafin i traeixin, i que és incapaç de convertir aquest escàndol descomunal en l’oportunitat de treure’s del damunt aquest exèrcit de paparres insaciables que ens xuclen la sang i ens roben el futur en nom de la pàtria. De la que sigui, perquè no n’hi ha cap de neta i decent.
Si ens fes vergonya de veritat, si ens importés de veritat, si no estiguéssim tan cecs, no ho permetríem ni un dia més.
