Una part indeterminada dels nacionalistes espanyols que fan servir la falsa bandera del “constitucionalisme” per a disparar el seu patriotisme no en són gens, de constitucionalistes. Més aviat són anticonstitucionalistes. S’esmussen amb gran part dels seus articles. Aquests senyors en realitat només s’identifiquen amb els Principios del Movimiento Nacional, una llei bàsica de la dictadura franquista que començava així: “Yo, Francisco Franco Bahamonde, caudillo de España, consciente de mi responsabilidad ante Dios y ante la Historia, en presencia de las Cortes del Reino, promulgo como Principios del Movimiento Nacional, entendido como comunión de los españoles en los ideales que dieron vida a la Cruzada, los siguientes: I España es una unidad de destino en lo universal. El servicio a la unidad, grandeza y libertad de la Patria es deber sagrado y tarea colectiva de todos los españoles”.
I continuava encara: “la unidad entre los hombres y las tierras de España es intangible. La integridad de la Patria y su independencia son exigencias supremas de la comunidad nacional. Los Ejércitos de España, garantia de su seguridad y expresión de las virtudes heroicas de nuestro pueblo, deberán poseer la fortaleza necesaria para el mejor servjcio de la Patria”.
I perquè aquests senyors, tan poc constitucionalistes -tan poc demòcrates-, la defensen i se’n proclamen? Perquè l’actual constitució espanyola manté els dos grans principios del Movimiento amb una redacció menys èpica -un error que podria haver esmenat Arturo Pérez-Reverte si li ho hagueren proposat-, però amb intenció idèntica. Bíblicament, aquells principios podrien haver-se resumit en dos: “La unitat d’Espanya és sagrada i és l’exèrcit el darrer baluard per mantenir-la”. El darrer, però no l’únic. Perquè abans hi ha els jutges.
Els jutges s’han convertit en el penúltim mur de contenció. Només cal fer una ullada a la darrera “qüestió d’inconstitucionalitat” que ha fet pública la sala segona del Tribunal Suprem, que presideix Manuel Marchena, africanista i fill de capità de la Legió espanyola. Són folis i folis carregats de bilis contra la discrepància democràtica, que ses senyories titlen de “colpisme”. L’acusació també té un origen africanista i franquista, perquè els militars sublevats contra la república espanyola l’any 36 qualificaven els seus enemics de “rebeldes”. El colp d’estat, no l’havien perpetrat els generals Mola, Sanjurjo i Franco, sinó l’exèrcit lleial defensant la república, els sindicats i els partits democràtics.
Seguint la mateixa lògica antilògica, ara els jutges del Suprem consideren “un colp d’estat” les votacions del Parlament de Catalunya i les actuacions del seu govern. L’argument bàsic per desplegar tanta ira i tant de canó patriòtic i portar la llei davant el Constitucional és “la vulneració del dret d’igualtat”: “En esa medida, resulta la discriminación que introduce en favor de los golpistas abiertamente contraria al derecho a la igualdad ante la ley que contempla el artículo 14 de la Constitución, presentando, por lo explicado, un fundamento arbitrario (enfrentando lo dispuesto en el artículo 9.3). ¿Qué razón atendible, en estas circunstancias, justifica la decisión y explica el motivo por el cual la amnistía no es extensible a otros delincuentes que actuaran animados por propósitos distintos, e incluso opuestos?”.
Quanta eminència, quina saviesa! La mateixa raó per la qual l’amnistia de l’any 78 només es va a aplicar als presos polítics, per un ampli espectre delictes que incloïen “actes polítics, rebel·lió, sedició (inclosos els delictes i faltes comesos a conseqüència d’ambdues) i denegació d’auxili” fets abans del dia 15 de desembre de 1976. Tots els altres en quedaven exclosos. També els comuns, malgrat la petició d’algunes entitats que consideraven que una part d’aquests delictes derivaven de la lògica injusta del mateix règim. No cal ser jutge per arribar a la conclusió que totes les lleis d’amnistia es fonamenten en la “desigualtat” d’excloure segons quines transgressions i segons quins transgressors.
I què diuen els articles de la constitució als quals apel·len, tan alterats, ses senyories? El 9.3 consagra “el principi de legalitat, la jerarquia normativa, la publicitat de les normes, la irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets individuals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics”. El 14 proclama que “els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugua prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”.
Si considerem el 9.3, és obvi que els jutges del Suprem se salten la responsabilitat del parlament espanyol quan desautoritzen la majoria parlamentària que ha aprovat la llei d’amnistia. No en discrepen, sinó que s’hi enfronten, amb unes consideracions estrictament polítiques que són competència del legislatiu. I no només això, cauen de cent peus en “l’arbitrarietat dels poders públics” quan, desoint les pròpies sentències, titlen de “colp d’estat” uns fets que cap sentència qualifica així i de “colpistes” els condemnats que no han hagut de respondre en cap moment a aquesta acusació.
Pel que fa a “igualtat dels espanyols davant la llei”, la mateixa constitució la contradiu quan l’article 56. 3 disposa que “la persona del rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”. La mateixa llei de lleis que consagra “la igualtat dels espanyols” determina que n’hi ha un, d’espanyol, que és diferent dels altres. De fet, abans de la llei d’amnistia, la mateixa legislació ordinària vigent ha estat inaplicable al rei Joan Carles I exactament per aquesta disposició constitucional. És la mateixa constitució, també, la que prohibeix la federació “de comunitats autònomes” i després n’exclou el País Basc i Navarra.
La constitució, doncs, és anticonstitucional. Però la sala segona del Suprem se’n fot, perquè la constitució continua sent en la part essencial un principi sagrat del Movimiento Nacional, que és allò que realment els interessa.
Per cert i per acabar, senyors jutges, és la seua constitució la que prohibeix “els tribunals d’honor en l’àmbit de l’administració civil”. De res.
