L’estratègia del Partit Popular de Catalunya (català, a partir d’ara) sembla ben clara. Mentre Convergència es mantingui en la centralitat política –és a dir, mentre no accentuï el seu sobiranisme fins a convertir-lo en un “conflicte” amb l’Estat– el partit que lidera Alicia Sánchez-Camacho li prestarà un suport relatiu. Això vol dir que el PP votarà a CiU les grans iniciatives legislatives, com ara els pressupostos, per mantenir-lo en una estabilitat precària i no avançar les eleccions. I també que hi discreparà en tot allò que faci referència al catalanisme més “radical”. L’opció dels populars comporta algunes contradiccions ben evidents. Han estat ells els qui han permès que el govern d’Artur Mas reformi la composició del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i, com a conseqüència, que substitueixi els directors de TV3 i Catalunya Ràdio. Els populars han induït aquest canvi però alhora reclamen un gir “antiindependentista” en aquests dos mitjans públics que els convergents no acceptaran. Si el seu vot era necessari, per què no van pactar-ne les condicions prèviament?
Hi ha, doncs, contradiccions, però hi ha també un camí clar. El PP català, que ahir es va refermar en un congrés carregat d’eufòria, es vol l’alternativa de Convergència i Unió, com a segon partit del país, en el nou escenari que comença a definir Artur Mas. Si en els pròxims mesos el govern de Mas es decanta cada vegada més –obligat per les polítiques de Mariano Rajoy– cap al sobiranisme, el Partit Popular hi plantarà cara en un context més “nacional” que “ideològic”. L’àmbit en confrontació que més li convé. Un PSC desdibuixat, com el que lidera des de la foscor Pere Navarro, no pot aspirar a traçar una alternativa “catalana” i “espanyola” contra el decantament convergent.
“La Catalunya real” que reivindica Alicia Sánchez-Camacho és només una Catalunya dins la realitat del país. Però és una Catalunya vàlida políticament enfront de la que pretén aglutinar Artur Mas contra els intents “recentralitzadors” del govern de Mariano Rajoy. Al final podria ser, efectivament, que les dues grans opcions en les pròximes eleccions –avançades o no– siguin la que expressi un sobiranisme més ambiciós i la que pretengui neutralitzar-lo des de l’espanyolitat. En aquesta intenció cantada, el PP ja té la divisa. L’ha registrada el portaveu Enric Millo, desfigurant la que va escriure Joan Fuster ara fa cinquanta anys: “Ser catalans és la nostra manera de ser espanyols”.
