Podemos ha unit aquesta setmana el que feia temps que no unia ni déu. Ha sigut una confluència fugaç i no deliberada. Però el cas és que al voltant de les declaracions de Ione Belarra i un tuit de Pablo Iglesias han acabat entrellaçats, en una carambola inesperada, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Albano-Dante Fachín i Jordi Graupera. Tot va començar amb l’entrevista a Belarra al diari Ara en què deia que no es poden donar les competències de gestió de la immigració a la Generalitat perquè “els Mossos farien batudes racistes”.
Com que qui demana aquestes competències com a part del seu pacte amb el PSOE és Junts, Puigdemont va saltar com una molla per recordar-li que, d’atrocitats racistes, se n’han comès moltes amb la participació o el consentiment dels cossos policials espanyols a la frontera sud d’Espanya –Tarajal, tanca de Melilla–, que és la frontera sud de la UE i el que dona certa influència a la Moncloa a Europa. Però després s’hi va apuntar ERC, que des de fa unes setmanes, davant la desfeta creixent de les crisis del PSOE –i ara només li faltava la proposta de front popular ibèric de Rufián–, ha hagut d’anar apujant el to. Una piulada de Junqueras qüestionant les paraules de Belarra amb duresa –situant-la en paral·lel amb Ciutadans de fa uns anys– va desencadenar la màgia de Twitter –o X, com se’n diu ara. Pablo Iglesias hi va respondre recordant-li que ell havia anat a veure’l a la presó i retraient al líder republicà que ara és “soci” del PSOE. Aquesta rèplica amnèsica d’Iglesias, que no fa tants anys era vicepresident de Pedro Sánchez, en va provocar una altra de Jordi Graupera al líder de Podemos. I això va ser retuitejat per Fachín. Es tancava el cercle.
L’ensopegada múltiple de Podemos encara es va complicar més quan Salvador Illa, per exigència institucional, va fer una altra intervenció a la xarxa en defensa dels Mossos, un cos policial que al capdavall comanda ell. L’error de la formació d’Iglesias neix del desfici d’aprofitar el fangar en què es troba el PSOE al preu que sigui. La fi és desgastar els socialistes i, sobretot, Sumar. I per a ells això justifica la utilització de Catalunya com a mitjà. Però per fer servir un bumerang se n’ha de saber més. I no creure’s la cantarella del PSOE i el PSC que l’independentisme és mort. Perquè d’una tacada Podemos ha despertat afinitats oblidades i ha demostrat com és de falsa la fraternitat d’esquerres ibèrica a què Rufián s’aferra.
