La part bona de la campanya que ha iniciat l’Estat espanyol contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, es troba en l’efecte clarificador que està tenint per a molts catalans. Un efecte gràcies al qual aquests catalans estan canviant la percepció que tenien d’Esquerra Republicana. Veure Esquerra fent de lacai de l’Estat espanyol i dels seus tribunals franquistes contra la segona autoritat de Catalunya fa venir basques, certament. Però s’entén prou bé, tenint en compte que hi ha una sintonia d’interessos. A Espanya li interessa que ERC passi per ser ‘el partit catalanista’ per excel·lència, cosa que li garantiria –pensa– una Catalunya submisa no pas gràcies a les amenaces espanyoles sinó a un partit emmascarat que li faria la feina bruta dient que el que ara cal és una taula de diàleg que afavoreixi una “bona relació amb Espanya i ajudi a restablir la confiança” (Confiança en l’agressor!). A Esquerra, per la seva banda, li interessa que Espanya li faci la feina bruta d’apartar Laura Borràs de la vida política per tal que Pere Aragonès pugui ser el bon minyó que Espanya necessita per acabar d’esclafar Catalunya. I en això Esquerra no pateix gens, perquè sap que la fiscalia ‘se lo afina’.
La fiscalia, les clavegueres de l’Estat, l’espionatge, la Junta Electoral, els cossos policials, etc., són braços d’un mateix cos que es diu Espanya la praxi dels quals consisteix a fabricar femta que permeti difamar i decapitar políticament tota persona desafecta al règim que ocupi o pugui ocupar un càrrec significatiu en la política catalana. Així van actuar contra el president Puigdemont, contra el president Torra, contra Jordi Turull, contra Jordi Sànchez, etc., fins que han aconseguit algú de la seva confiança. Ara, no cal dir-ho, la bèstia negra a decapitar és Laura Borràs, cosa que en un Estat que no té escrúpols de violar els drets humans “para salvar España”, no té res d’estrany. Tinguem present que si el president Puigdemont està considerat l’enemic número 1 d’Espanya (i d’ERC), la presidenta Borràs és la número 2.
Mirem, tanmateix, què deia Oriol Ponsatí-Murlà, exdirector de la Institució de les Lletres Catalanes sobre la maniobra contra Laura Borràs: “Se’ns va anunciar que fiscalitzarien l’any 2018. Se’ns va demanar tota la documentació, qüestions personals, contractació, etc., i un cop acabada la fiscalització, m’imagino que amb certa frustració, es van adonar que no hi havia absolutament cap indici de fraccionament en tot l’any 2018, tal com, d’altra banda, ja ho havia acreditat de manera explícita l’informe que cada any ens fa la intervenció general del Departament d’Economia de la Generalitat. Perquè en aquests informes posteriors una de les coses en què es posa molta cura és en la contractació menor i es busquen explícitament indicis de fraccionament. La intervenció general del Departament d’Economia ja havia acreditat a mitjan 2019 que en l’exercici del 2018 no hi havia cap fraccionament. La Sindicatura tampoc no en va trobar cap. El que és enormement sorprenent és que, davant el fet de no trobar-ne cap el 2018, ens van demanar la llista de tota la contractació del 2017. I tampoc no hi van trobar cap indici de fraccionament. Aleshores, ens van demanar la llista de contractació del 2016. I tampoc no hi van trobar cap indici de fraccionament. M’imagino que, si efectivament aquest informe obeïa a la voluntat de trobar fraccionament sí-o-sí a la Institució, davant la frustració de no trobar-ne ni en el 2016, ni en el 2017, ni en el 2018, no es devien atrevir a recular més i van fer una operació absolutament inèdita, sorprenent, un gir de guió que, francament, no sé com qualificar: “Davant l’evidència que no hi ha hagut fraccionament ni l’any 18, ni l’any 17, ni l’any 16, ajuntarem tots els exercicis i si trobem algun proveïdor que coincideix en els tres, encara que sigui per una contractació de serveis completament diferent, sumarem els imports i direm que això és un fraccionament”.
Doncs malgrat això, totes les veus d’Esquerra, des de Pere Aragonès en avall, han començat a seguir les directrius de l’Estat i a fer seva la cantarella contra Laura Borràs. També Marta Rovira i Carme Forcadell, sense cap mena d’escrúpol ni vergonya, s’han llançat a fer campanya contra la presidenta del Parlament. L’actitud de Forcadell és especialment significativa, ja que Borràs li va fer costat en el procés que la va apartar injustament de la presidència de la Cambra. En altres paraules: quan la mateixa justícia franquista que ara persegueix Borràs perseguia Forcadell, Borràs la va defensar sempre.
Un dels arguments que més estem sentint aquests dies és que cal que Laura Borràs plegui “per salvaguardar el prestigi de la institució”. És la frase escollida per amagar covardament el que no és més que una fastigosa campanya d’assetjament a una persona. La maniobra consisteix a situar-se hipòcritament per part del qui la diu en un pla de superioritat moral des del qual pontificar que no és que odiïn Laura Borràs, no, i ara!, no és que tinguin pànic d’una persona brillant com Laura Borràs, no, i ara!, simplement demanen que plegui, que desaparegui, que es volatilitzi, per salvar el bon nom del Parlament de Catalunya. No s’adonen que són ells, amb la seva actitud submisa i indigna el que degrada vergonyosament el nom del nostre país i de les nostres institucions. Basen la seva campanya d’assetjament –l’assetjament és un delicte– en l’article 25.4 del Parlament, que va ser un acord de partits sense aval jurídic i que s’ha descobert que vulnera la presumpció d’innocència i, per tant, els drets humans.
Els assetjadors, amb Esquerra al capdavant, haurien de reflexionar en comptes de deixar-se endur per la fúria contra Laura Borràs, ja que un Parlament democràtic no pot tenir cap article en el seu reglament que violi els drets humans. M’explico? No hi ha cap llei ni cap reglament d’un país democràtic que pugui estar per damunt dels drets humans. Cap ni un. I si d’ètica es tracta, que és el terme a què apel·len els més sibil·lins, és justament per ètica que no es pot permetre que una persona innocent pugui ser apartada del seu càrrec com si fos una mosca a caprici d’un poder opressor o d’uns adversaris malèvols. No hi ha hagut malversació, no hi ha hagut prevaricació, no hi ha hagut fraccionament, i no hi ha hagut embutxacament. Només hi ha una persecució implacable i orquestrada –qui diu que la taula de diàleg no serveix per a res?– contra una persona innocent que fa por políticament per la seva intel·ligència i assertivitat. La presidenta Borràs, doncs, no pot plegar del seu càrrec, com volen l’espanyolisme i l’hispanocentrisme català. No pot fer-ho justament per no desprestigiar la cambra catalana, atès que plegar-se a la voluntat de l’Estat espanyol suposaria convertir el Parlament de Catalunya en un teatre de marionetes manipulades des de Madrid, i això hauria de ser inadmissible per a tot independentista.
Quan un país es troba sota la dominació d’un altre que se li declara superior, mai de la vida no pot donar per bons els seus tribunals de justícia, perquè tots els seus ressorts treballen en una única i persistent direcció, que és esclafar definitivament el país dominat. Es pot transigir, com és lògic, en aspectes menors o que estan al marge de les llibertats nacionals, perquè és obvi que hi ha un dia a dia que requereix ser atès. Però en tot allò relatiu a les esmentades llibertats, i també a les institucions i a les personalitats que les representen, la reacció ha de ser d’impermeabilitat absoluta. Si veritablement els partits que es diuen independentistes creuen en els drets de la nació catalana no poden creure mai en la justícia espanyola, que és, per sistema, una justícia enemiga de Catalunya i l’instrument jurídic de l’Estat per oprimir el nostre país i apartar de l’esfera executiva els noms que li resulten incòmodes o decididament odiosos. Clar i català: el primer que han de fer aquests catalans tan interessats a salvaguardar el bon nom de Catalunya i del seu Parlament nacional és negar-se a reconèixer la justícia espanyola, digui el que digui, addueixi el que addueixi. Acatar-ne les directrius, sotmetre’s als seus pronunciaments, comprar els seus discursos, implica una legitimació del seu poder invasor i despulla de coherència i d’arguments totes les queixes i els retrets que li puguem fer. La justícia espanyola és dolenta per principi a Catalunya, perquè és una justícia invasora, és una justícia aliena que s’atorga superbiosament el dret de dirigir la nostra vida fins al punt de dir-nos de què podem parlar, què poden fer, com hem de pensar, com ens hem de comportar…
Això sí que és corrupció, corrupció amb majúscules. La justícia d’un Estat democràtic no pot ser mai una justícia ideològica, que és el que és la justícia espanyola. I veure com Carme Forcadell i Marta Rovira (a més de Pere Aragonès) s’alien amb l’Estat i amb el nacionalisme espanyol per atacar una persona innocent com Laura Borràs tot legitimant la mateixa justícia que les va dur a la presó o a l’exili, provoca vergonya aliena. Vostès, senyores, i vostè, senyor Pere Aragonès, estan legitimant una justícia corrupta, cosa, ves per on, que converteix Esquerra Republicana en còmplice. No hi havien pensat? Doncs sí, perquè és la mateixa justícia corrupta d’un Estat corrupte que tanca a pany i forrellat les cadenes que empresonen Catalunya. Cap país no és lliure si no té una justícia pròpia, i Catalunya mai no serà lliure mentre continuï legitimant la justícia que l’oprimeix.
89 
116 
