Attico és una empresa de la nova Barcelona, d’aquesta ciutat que proporciona negocis fàcils a una petita minoria i amenaça amb l’expulsió a la majoria dels que hi volen continuar vivint. De fet, en aquest sentit Attico forma part dels signes dels temps. Els propietaris són un grupet de joves de la part alta que han anat fent rondes de finançament entre family offices -entitats de gestió de patrimonis familiars molt elevats que es volen rendibilitzar i preservar sense crear cap empresa- i que han centrat la seva atenció en el negoci dels coworkings i colivings a Barcelona, primer, i posteriorment a d’altres ciutats de l’Estat espanyol. Lloguers d’espais fragmentats, en definitiva.
Aquest és el context. I és a Attico que s’han permès el luxe de fer fora una treballadora per fer servir habitualment el català. La carta d’acomiadament és espectacular: “la trabajadora ha iniciado conversaciones en catalán, siendo necesario solicitarle expresamente el cambio al castellano para garantizar la correcta comunicación“. L’empresa fins i tot considera que és causa d’acomiadament que el missatge automàtic de resposta durant les vacances fos en català i anglès.
Tot això ho han pensat, escrit i executat els responsables d’Attico. És una mena de mentalitat en un tipus d’empresa que actua dins del teixit econòmic de la Barcelona d’avui. Una ciutat de creixement distòpic, deshumanitzada i aliena a la llengua mil·lenària en què es va construir. I no hi ha futur sense combatre tot això.
