L’arquitecte Sáenz de Oiza proclamava que la ciutat moderna es basa en la velocitat associada al temps i no a l’espai. Totes les ciutats del món declaren que la mobilitat dels seus ciutadans és un dels seus principals objectius. Propostes viàries com crear cinturons de ronda per travessar la ciutat sense veure-la, afegir parades de metro, autobusos i estacions de tren, reincorporar el tramvia com a opció de transport i adaptar carrils per a taxis i bicicletes són necessàries per agilitar i facilitar el recorregut dels ciutadans a través de la ciutat. L’experiència d’arribar amb l’AVE a Madrid o a Barcelona a una velocitat superior a 250 quilòmetres per hora és possible a canvi de perdre el plaer de contemplar el paisatge a través de les finestretes del tren. Fins i tot se’ns ofereixen vagons cecs i sords, en els quals només hi ha foscor i no es pot parlar amb el mòbil, amb el que els passatgers arriben adormits a la seva destinació.
Tot vehicle, per estrafolari que sigui, acaba tenint una favorable resposta administrativa per part de la ciutat. La gent que es trasllada amb monopatins, patins, motocicletes, cotxes, bicicletes, autobusos turístics, tramvies o un altre transport ha anat guanyant estatus social i prioritats en detriment dels passejants, els transeünts. Utilitzar mitjans de transport s’ha convertit en exemple de dinàmica de la ciutat, sent apreciats pels mitjans de comunicació com a signes distintius de la modernitat. A això cal sumar, en aquest cas sense vehicle, als corredors, individuals o agrupats, que es desplacen per la ciutat i als quals aquesta consagra amb multitudinàries i festives maratons. Una oferta variada i en continu creixement que ha convertit la ciutat en una espessa xarxa de desplaçaments en la qual ja no són pràcticament representatius els passejants. En anar molt lents, no són detectats a la ciutat.
Per aquesta raó, el passejant que recorre a pas lent la ciutat es converteix en un destorb per a aquells que utilitzen vehicles. Els passos de vianants són avui presos per les bicicletes i en les voreres comença a ser difícil no veure’s amenaçats per corredors i més bicicletes. El ritme en el qual els passejants van desapareixent, com a conseqüència de les noves maneres de vida col·lectiva, els converteix en una espècie estranya. Un ritme de vida basat a anar cada vegada més ràpid per arribar sempre al mateix lloc, sigui l’oficina o a casa.
Un passejant, per ser-ho, ha de recórrer una mitjana de 6 quilòmetres al dia. A l’hivern ha de portar abric. Quan plou, ha de sortir amb un clàssic paraigua de gran diàmetre; aquells que no s’obren polsant un botó. La ruta mai ha de ser la mateixa i ha de planificar el seu temps per disposar d’un moment per prendre un cafè, per parlar amb tranquil·litat amb un conegut, per detenir-se un instant mirant un aparador o, simplement, per observar algun aspecte recentment descobert de la ciutat.
Tots aquests aspectes converteixen el recorregut en un accident desitjat per l’esperit. Jo he tingut ocasió de trobar-me amb alguns d’aquests curiosos éssers que es detenen a mirar la seva ombra projectada al terral a cada pas, a diferència de nosaltres que hem perdut la relació amb ella. Són els últims habitants d’un temps on la puntualitat no era el resultat de l’excitació constant per arribar, sinó un acte d’educació, ordre i cura per fer les coses bé. Aquests passejants són víctimes d’un temps on el nostre afany per no passar calor o fred, per acollir com bo qualsevol canvi, per voler controlar-ho tot, per auto explotar-nos sota el signe de l’eficiència, ens allunyen dels nostres veritables passos, aquells que no tenen per què portar-nos enlloc.
