No sé en quin moment exacte la major part de la classe política independentista va decidir renunciar a l’enfrontament amb l’Estat. En tot cas, ho va començar a practicar molt abans de reconèixer que la seua estratègia era acatar-ho tot per intentar no prendre mal. De fet, durant anys, com més vergonyosa ha estat la reculada, més èpica han posat a la retòrica per explicar-la.
Amb la sentència del 25%, com no podia ser d’una altra manera, han passat de cridar “la immersió no es toca” a dir-li al Tribunal Superior de Justícia que han canviat la llei per tal que el castellà “també” sigui llengua vehicular. Cosa kafkiana, per cert, car els jutges encara no han arribat al punt de demanar que es canviïn les lleis que en teoria s’han de limitar a aplicar tant si els agraden com si no.
Més enllà de l’intent d’enredar, que hi és, l’explicació honesta que fan alguns és que pactant amb el PSC l’acatament de la sentència contra la immersió eviten que el govern espanyol en demani l’execució forçosa. És a dir, eviten que els jutges acabin dictant ordres directes a les direccions dels centres sobre com han d’aplicar la sentència. Aquesta sembla la jugada mestra.
En qualsevol cas, diuen altres, els preceptes de la llei que es canvia tanmateix no es complien. La nova regulació, doncs, vendria a reconèixer la realitat dels projectes educatius sense modificar l’aplicació pràctica que s’està fent de la immersió lingüística en aquest moments. Aquest realisme legislatiu tendria, segons ells, l’avantatge de generar un consens polític ampli per mantenir l’statu quo a les escoles.
Al meu parer, tot plegat parteix de dos grans errors. O si més no de premisses impossibles de demostrar ara mateix. El primer error és pensar que pactant amb el PSOE s’evita que acabin decidint els jutges. El segon error és assumir que evitant el conflicte (acatant de la mà del PSC) es mantendrà l’statu quo. Qualsevol que hagi viscut a Catalunya els últims anys sap que és així.
Els jutges no negocien. Els jutges ordenen. S’inventen les lleis, les reescriuen, i en aquest cas directament se les inventen fent servir el Tribunal Constitucional com a pretext. De fet, els jutges pensen que la seua missió és salvar-nos de les lleis i governs que volen trencar Espanya. Tota la resta s’adaptarà a aquesta lògica. Que no ho hem après encara?
Pensar que una llei, per molt consens que generi la seua aprovació, impedirà que els jutges segueixin la seua croada contra la immersió lingüística és d’una ingenuïtat temerària. Com si el TC no hagués suspès lleis aprovades per unanimitat. Com si VOX no tengués prou diputats per portar qualsevol llei al TC encara que no ho faci el govern espanyol. I com si els magistrats del TC no haguesin demostrat ja de què són capaços.
Pel que fal al tema del consens, és evident que el catalanisme sempre ha intentat practicar-lo en el tema de la llengua. Tan evident com que actualment, entre els governs del PP, la irrupció de noves forces a la dreta i l’extrema dreta (UPyD, Cs, VOX…) i l’activisme judicial, queda un marge molt estret per a aconseguir consensos útils. Si els jutges són l’actor principal i no negocien, segueix sent útil fer concessions al PSC?
No seré jo qui qüestioni les virtuts de desjudicialitzar i treure del debat partidista la qüestió de la llengua. El que sí que estic qüestionant és que això es pugui aconseguir amb aquesta reforma de la Llei de Política Lingüística que s’ha presentat. De fet, diria que no es pot aconseguir de cap manera una vegada que el geni de l’extrema dreta (judicial i electoral) ha sortit de l’ampolla i campa lliurement.
Al final, com amb la qüestió de la independència, ens hem de preguntar si evitar el conflicte és una bona estratègia. En abstracte, el consens i el diàleg són sembre valors positius. Però quan l’altra part ni consensua ni dialoga, segur que donarà bons resultats? Fins ara, pel que fa a avançar cap a la independència, evitar el conflicte només ha servit per desmobilitzar i per consolidar una reculada brutal.
Així doncs, cal que ens preguntem fredament i racional on ens portarà acatar i buscar el consens amb el PSOE amb amb el tema de la immersió lingüística. El pacte amb el PSC suposa, en el millor dels casos, acceptar que a les escoles ja hi ha prou castellà com per seguir-ne dient immersió. En el pitjor, suposa renunciar-hi oficialment. Siga com siga, és a canvi de res. Perquè els jutges no seran part de cap acord.
Quan l’adversari continua atacant, i els atacs a la llengua no s’aturaran, qualsevol cosa que no siga defensar-se és rendir-se.
32 
7 
