Dilluns d’aquesta setmana tres juristes, convocats per l’ANC de l’Esquerra de l’Eixample, van debatre sobre el concepte “Sobirania judicial”. Eren, podríem dir, tres representants de cada poder. Per una banda, el judicial, amb el magistrat Guillem Soler; l’executiu, amb l’advocada de la Generalitat, Dolors Feliu, i del legislatiu, el professor de Dret i ara diputat al Congrés per Junts per Catalunya, Josep Pagès. Tots tres van enraonar sobre el poder de l’Estat espanyol i, en particular, sobre com s’ha delegat, en part la responsabilitat d’exercir-lo al poder judicial.
Tots tres van dir coses molt interessants. I, una coincidència dels tres ponents va ser que la judicialització del debat polític és un fenomen internacional; però a Catalunya, s’hi afegeix que, a sobre, s’hi prenen decisions estranyes. A tot això, cal afegir un altre debat molt actual i que esvera la Brigada Aranzadi de mala manera. En concret, és la possibilitat que sigui el ministeri fiscal qui instrueixi les causes i no els jutges. Una fórmula, consolidada en altres democràcies occidentals madures, que permetria als jutges fer de guàrdia pretoriana dels drets de l’investigat.
És a dir, els fiscals dirigirien la investigació i els jutges haurien de vigilar que ningú no es passés de la ratlla i es preservessin les garanties dels imputats. D’entrada, la proposta no sona malament. La doble condició de jutge instructor i de garant, segons com, grinyola. I més si es té present que a l’Estat espanyol, qui realment mana, és la figura del jutge instructor. Com recorda Guillem Soler, el poder judicial viu en el constant patiment de ser alhora un “poder” i “un servei públic”.
Però el debat no és net, ni de bon tros, està contaminat per l’ús abusiu de la judicatura i la fiscalia com a figures polítiques de primer ordre. No es pot deslligar la proposta d’atorgar a la fiscalia la capacitat d’instrucció que ha posat negre sobre blanc el ministre Félix Bolaños de la condemna a l’ex fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz. Per altra banda, la perversió que els grups polítics es converteixin en una mena de fiscalia a l’ombra i abusin de l’acusació popular com una estratègia electoral, encara corca més el debat.
Per això, és bo, de tant en tant, que els jutges de l’àmbit penal es reivindiquin com a figures capaces de discernir el gra de la palla. És a dir, que utilitzin el seu poder per aturar els peus a les perversions del sistema. Per això resulta balsàmic que un jutge instructor de l’Audiència Nacional com Santiago Pedraz, dicti una interlocutòria amb la qual arxivi una instrucció de 3 anys al·legant que no és competència del dret penal investigui “simples irregularitats administratives” disfressades de possibles delictes de malversació.
Aquesta confusió ha estat un mal costum, com convertir una espenta en un atemptat a l’autoritat o el vici de molts instructors de fer un copiar i enganxar de la fiscalia, que al seu torn, fa el mateix amb els atestats policials. De fet, Pedraz és el mateix jutge que va arxivar la famosa peça dels “3.000 milions dels Pujol” amb una resolució d’una pàgina perquè simplement no hi havia delicte, amb l’oposició del fiscal que comprava amb els ulls tancats el relat de la UDEF.
Pedraz va decidir aquesta setmana tancar una instrucció sobre el cas Ambulàncies argumentant que el dret penal es regeix, sobretot, pel “principi de mínima intervenció”. El dret penal és massa seriós, és una eina massa precisa per fer-lo anar com un martell, perquè aleshores destrosses l’eina i el sistema. Sempre recordaré una frase d’un jutge instructor de Badalona, Josep Maria Noales. Era a la interlocutòria d’arxiu d’una denúncia contra els regidors de la CUP de Badalona que van esberlar la fotocòpia d’una altra resolució que obligava a obrir el consistori pel 12 d’Octubre. “El dret penal no està per jutjar performances“, afirmava el magistrat. Si els jutges fessin de jutges, els fiscals de fiscals i la policia de policia la democràcia seria més saludable. Com diria Jason Bourne, l’espia desmemoriat, si tothom fes el correcte, faríem tots una altra cara.
