Que Pere Aragonès hagi posat al seu govern consellers que no són del seu partit i que ni tan sols són independentistes per substituir els de Junts per Catalunya no hauria d’estranyar ningú. És ben cert que Esquerra està fent exactament el contrari del que predicava fa poc més de cinc anys. Encara que que cap periodista català els ho recordi quan els entrevisten, la gent que som actius a Twitter, un dels pocs llocs on el discurs és lliure (o gairebé), tenim molt presents els “doneu-me 68 diputats i faig la independència”, “Ens intentaran comprar amb una oferta que mai compliran. Però hi ha gent que té tanta pressa per vendre’ns que es regala abans de l’oferta” o “No hauríem de deixar la veu de Catalunya en mans d’aquells que ens prometen un referèndum impossible!!” d’Oriol Junqueras, o vídeos impagables com aquest de Marta Rovira de 2017, on afirmava que la declaració d’independència després del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 no podia votar-se al Parlament perquè això era desvirtuar el que s’havia expressat a la votació, quan ara no només la desvirtua sinó que la deixa en mans d’un parlament aliè a Catalunya com l’espanyol.
Ara bé, no podem negar que des que van decidir ocupar el lloc de l’antiga Convergència i regalar-nos abans de l’oferta com atribuïa Junqueras als convergents, ja no enganyen ningú. Qui s’estranyi que Esquerra incorpori socialistes com Joaquim Nadal, convergents com Carles Campuzano o gent de l’òrbita de Podem com Gemma Ubasart al govern de Catalunya, potser que s’ho faci mirar.
El mite que encara queda per desterrar és aquesta idea que la coalició amb Junts era diferent d’aquest Govern, quan des del minut u resulta evident que és impossible fer la independència de la mà de qui ha adoptat un programa que no es diferencia en res del que portava el PSC de Pere Navarro o Catalunya Sí Que Es Pot de Joan Coscubiela i Lluís Rabell. I també cal desterrar la idea que els converjunts faran alguna cosa diferent després d’unes eleccions on no tindran majoria i aspirarien a reeditar un pacte on es veu que, ara sí que sí, ho posarien tot més clar (sic), tal com assumia Jordi Turull a 8tv fa uns dies. Només cal veure com les files d’aquest Junts que anava a portar Esquerra pel bon camí com Esquerra diu que portarà el PSOE pel bon camí, que fins ara han ocupat càrrecs institucionals, han demostrat les seves prioritats corrent a buscar altres cadires com les de l’executiva de Junts en el cas de Lourdes Ciuró i Victòria Alsina, les de la Diputació de Barcelona o fins i tot les del Barça.
L’única forma en què Junts pot fer creïble la seva postura independentista és fent els propers anys la travessa pel desert. Radicalitzant el seu discurs independentista, renunciant al poder si és per exercir-lo amb qui no el vol fer servir per fer la independència, com hauria d’haver fet quan Esquerra no va voler investir Carles Puigdemont, i assumint el cost en vots que això li pot suposar a curt termini per generar una base lleial de vot independentista de l’única manera que es fan les independències, que és de forma unilateral. Perquè per fer dependre la independència de qui la pot vetar, com fa Junts amb Esquerra, ja tenim Esquerra amb l’Estat espanyol.
Per aquest mateix motiu, perquè per mantenir els llaços amb els socialistes ja hi ha els d’Oriol Junqueras, a Junts haurien de sotmetre a consulta sortir també del pacte de la Diputació de Barcelona. I això només ho poden propiciar unes bases radicalitzades, d’aquestes que fan por perquè fan de contrapoder i per això anomenen pejorativament la bombolla de Twitter.
Si Junts no s’acomiada definitivament del seu passat cedint a Esquerra l’espai convergent per assumir aquest rol, aleshores sí que està condemnat a la marginalitat, com deia fa uns dies l’exconseller Andreu Mas-Collell, i d’altres ocuparan aquest espai a la trinxera. Pels que volem la independència, això és un win-win, perquè Esquerra tard o d’hora acabarà desapareixent dins de l’abraçada de l’ós del PSC i necessitarem que qui canalitzi el que vindrà sigui capaç de verbalitzar que si guanyen les eleccions, com a mínim, el primer que faran serà treure la bandera espanyola de Palau, en comptes de socialitzar el resultat de la votació de l’1O amb la que s’omplen la boca amb l’ANC, amb Òmnium i amb el primer que passi, com afirmen actualment des de Turull a Laura Borràs que cal fer abans per declarar la independència, i que la Marta Rovira de 2017 rebutjava.
6 
28 
