A l’escenari de la política catalana sempre passen coses, encara que siguin en el perillós tram de la metapolítica. És a dir, en aquells episodis polítics on els protagonistes tendeixen a ser endogàmics amb fosques i diverses intencions, ja sigui una llarga sessió d’onanisme col·lectiu o un berenar de fetges, o totes dues coses de cop. Així són les eleccions internes entre militants. De fet, amb els militants que qualsevol organització política passa com amb els Oompa-Loompas, els curiosos pigmeus de Loompalàndia que treballen per Willy Wonka a la famosa novel·la infantil de Roald Dahl, Charlie i la fàbrica de Xocolata. Des de fora, els Oompa-Loompas semblen iguals, però entre ells es reconeixen i es diferencien.
La prova dels Oompa-Loompas mostra que, al capdavall, els partits són una gran fàbrica de xocolata com la que va descriure Dahl. Quan les coses van bé, és una meravella de color, de gustos i bon rotllo. La repartidora funciona, els lideratges no es discuteixen, i hi ha bombonets per a tothom. Però quan van mal dades, el partit es transforma en un lloc tan sinistre i histriònic on els nens s’ofeguen en rius de xocolata o són atacats per uns malànimes d’esquirols. Tot plegat amb els aplaudiments i les terribles cançons dels Oompa-Loompas.
Un escenari prou similar al que viu a ERC. La gran fàbrica de xocolata, que ho tenia pràcticament tot, s’ha aturat a la recerca d’un nou Willy Wonka que posi ordre entre els Oompa-Loompas. Un procés de reconversió industrial provocat per una escandalosa baixada de vendes electorals i per unes roïnes campanyes de contrast de l’estructura B de la fàbrica.
Entre els que aspiren a ocupar el barret de copa i l’americana de vellut bordeus, s’hi troba l’Oriol Junqueras, qui, de fet, ha dirigit amb força èxit electoral la fàbrica durant 13 anys, dels quals quatre va romandre engarjolat. Aquestes darreres setmanes es passeja pel país explicant el seu projecte per la fàbrica. Una campanya treballada basada en el relat que el 2017 que va faltar una vaga general continuada, insisteix que ignora el perquè no la van convocar i ho embolcalla tot amb un discurs patriota popular amb la redefinició d’ERC com el gran partit laborista de classes treballadores, mitjanes i menestrals.
A més, el fet que en les seves trobades amb militants apunti als executius de la fàbrica que estaven sota la seva presidència i que, sembla ser, que dirigia Marta Rovira des de l’exili de Suïssa, de les vergonyoses campanyes B i de la davallada de vendes, té dues conseqüències que, en principi, li són favorables. Per una banda, que genera un “tots contra Junqueras”, i per l’altra que s’intenti passar de puntetes sobre la decisió estratègica més important d’ERC dels darrers cinc anys, és a dir, investir un president del PSC que es manifestava amb l’extrema dreta contra els catalans.
Aquí és on emergeixen els Oompa-Loompas de Foc Nou, que potser no seran tan populars com els de Militància Decidim, ni ostenten l’aparell que tenen els de la Nova Esquerra Nacional, però que, com a mínim, tenen un posicionament polític clar que els allunya tant dels junqueristes com dels oficialistes. Són els del No a Illa i tot el que això comporta de principis, ideologia, claredat i convicció. Una diferència prou evident entre els de Militància Decidim i NEN, que tot i vantar-se de tenir entre les seves files gent del sí i del no (moltíssims més del Sí), no es posicionen. De fet, els del NEN tot i insistir que volen fer “com els bascos” i més enllà de la ineficaç coralitat, semblen executius de la fàbrica que volen fer junquerisme sense en Junqueras.
La manca de posicionament estrany sobre el futur d’Illa, de les dues candidatures que provenen de l’antic aparell, potser esbossa una única intenció: aconseguir la propietat de la fàbrica i ja es veurà si fabriquen o no xocolata. Tot i això, sembla que ara per ara, i amb dos mesos llargs que resten pel congrés que poden ser una eternitat, l’únic dubte és si la majoria dels Oompa-Loompas converteixen Junqueras en Willy Wonka el mateix dia 30 o potser haurà d’esperar a una segona volta.
