En els articles de finals i d’inicis d’any he escrit sobre la “colonialitat”, i també sobre la “paternitat colonial”. Hi explicava que la figura del pare, la de la paternitat, entesa en termes patriarcals, és a dir, entesa des del vessant de qui decideix, de qui ostenta el poder, de qui té la capacitat i la llibertat – o la tirania- d’intervenir, de negar, de violentar i de definir la identitat, és funcional a la colonialitat. Sí, concretament deia això: “la colonialitat és una estructura de vida, iniciada per processos colonitzadors, sí, però on s’afegeixen altres aspectes: en els territoris creuats per la colonialitat els cossos tenen valor segons els seus orígens, aspecte i color. A més, els cossos de les dones, en conseqüència, perquè d’ells emergeixen la resta dels cossos, són objecte de grans estructures de control (com la moral, el funcionament del capital, les creences i les religions); la paternitat, a més, actua com a garant d’identitat i d’intervenció, al lliure albir de fer-ho o de negar aquesta mateixa identitat, i els recursos i tot allò que té caràcter públic passen a ser d’ús i de benefici privat”.
Doncs bé, malauradament, però absolutament esperable, Julio Iglesias aquests dies m’ho ha posat fàcil per poder il·lustrar les paraules escrites amb un nou exemple encarnat.
Quan parlava de Trump com un dels pares colonials de l’actualitat ho feia recordant la seva “intervenció” en altres territoris, en les competències d’altres, en les vides d’altres, sobre les quals actua amb el convenciment que en té potestat. Julio Iglesias, pel que expliquen les seves víctimes, però també pel que li hem vist fer al llarg dels anys el món sencer, fa el mateix. Se sent el pater de milers de dones arreu del món, i sobretot de les dones que considera que han de servir-lo.
“A més, els cossos de les dones, en conseqüència, perquè d’ells emergeixen la resta dels cossos, són objecte de grans estructures de control”, vaig escriure, també: han explicat, les víctimes d’aquest home, que les obligava a fer-se analítiques clíniques per saber si tenien malalties de transmissió sexual, les assetjava, abusava d’elles violentant-les, i determinava que no podien tenir ni relació entre elles, ni tenir parella.
Diu Rita Segato que quan s’assassinen i es violen dones després d’envair un territori és perquè els homes, els pater, necessiten escriure sobre els seus cossos, els d’elles, el relat propi: el d’ells. Fem-hi un parell de voltes: diuen les i els qui ho recorden que Julio Iglesias deia que abans d’un concert necessitava tenir relacions sexuals. Expliquen, les i els qui ho recorden, que feia que li reservessin plantes senceres d’hotel per anar-hi amb les fans després dels concerts: el relat de Julio Iglesias, sobre si mateix, requeia sobre elles. En realitat, doncs, aquest pater colonitzador no és ningú si no s’inscriu, s’escriu a si mateix, intervé i controla els cossos de les dones.
Les víctimes de Julio Iglesias comencen ara un llarg recorregut, feixuc, dolorós i violent, a més del que han patit, però ell ha quedat esborrat de la història de cop: elles li han esborrat l’únic relat que ell ha sabut escriure sobre si mateix.
