L’alcalde Jaume Collboni administra la seva minoria històrica a Barcelona de forma magistral. No pas perquè hi hagi un projecte tan sòlid que incapaciti la resta de partits per combatre’l, sinó perquè aquests partits no tenen la més mínima intenció de fer oposició. Certament, no hi ha majoria aritmètica alternativa dins dels paràmetres ideològics clàssics -no és el cas de l’alcalde, que va ser investit amb el sí de Comuns i PP-, però sobretot, no hi haurà oposició mentre hi hagi possibilitats d’entrar al govern municipal del PSC i refugiar-se del fred que fa sense governar a la capital de Catalunya a tot just un any d’unes eleccions catalanes.
L’alcalde, com és natural, no té gens de pressa. Qui vol compartir el poder si el pot exercir sol durant un temps, i sabent que tindrà on triar i remenar per aprovar finalment els pressupostos? A més, amb l’afegit que el seu soci o socis entraran al govern sense el seu líder i, per tant, una mica escapçats. En el cas de Barcelona en Comú, que segons Xavier Trias el mateix Collboni ha assenyalat com a soci preferent, a Sant Jaume tothom dona per fet que l’exalcaldessa no serà la número dos d’un govern bipartit o tripartit, sinó una candidata de Sumar a les eleccions europees del maig de 2024. De moment, però, Ada Colau no s’ha pronunciat, tampoc després de la sortida cap a Madrid de la seva mà dreta, Jordi Martí Grau. Pel que fa a ERC, Ernest Maragall també plega. Més aviat del previst. I el cap de files de Junts a Barcelona, l’exalcalde Xavier Trias, que també plegarà quan s’acabin les negociacions, que pilota personalment.
Sense Ernest Maragall i Xavier Trias, i qui sap si sense Ada Colau, Jaume Collboni ni tindrà oposició ni tindrà gaire ombra dins del seu govern.
Si li surt bé, serà una jugada mestra, que dirien a Brussel·les.
