Políticament, s’acosten uns mesos molt llargs. Així que estaria bé centrar el debat i aïllar el que és essencial, tenir clar què és substància i què és soroll i escenificació. En aquest sentit, el moll de l’os és si el PSOE està disposat, o no, a canviar perceptiblement la relació entre Catalunya i Espanya. És a dir, si Pedro Sánchez considera, o no, que val la pena arriscar de veritat i fer una oferta de pacte que modifiqui l’estatu quo i l’actual sistema de subordinació que deixa la Generalitat com una entitat de rang gairebé administratiu, sense capacitat d’inversió, amb nul·la presència internacional i a mercè de les ocurrències lingüístiques de qualsevol jutge colonial. Insisteixo: o no.
El dilema, per tant, el té el PSOE i només el PSOE. Pot fer dues coses. Una és fer una oferta substancial i aconseguir que l’opinió pública catalana en general identifiqui aquest pas endavant i, per tant, la pressió de malbaratar una oportunitat tan clara recaigui sobre Junts. Una opció que, de ser ignorada via noves eleccions, acabaria amb uns resultats estratosfèrics per al PSC i amb Junts entrant, definitivament, en la irrellevància. La segona possibilitat del PSOE és gesticular, però sense oferir res. Insistir en barrar el pas a la dreta i arribar a unes eleccions on intentar esgarrapar alguns vots al PP gràcies a la posició de fermesa del socialisme espanyol, que s’hauria negat a pactar res amb Puigdemont i la facció més malèfica de l’independentisme.
Junts, de fet, ni tan sols pot prendre la iniciativa. Només té una carta per jugar i, a més, li val per a una sola partida. L’oportunitat és colossal, però només es materialitzarà si ho vol el PSOE, que té tota la baralla i, a més, pot preferir tornar a repartir cartes esperant que li toqui una posició millor. Ho veurem en uns mesos però mentrestant -i mentre no arribi aquesta oferta- qualsevol partit o entitat que pressioni a Junts en comptes del PSOE se situarà fora de l’àmbit i la tradició del catalanisme polític.
57
4
