Divendres es va commemorar el cinquantè aniversari de la mort de Josep Irla, President de la Generalitat entre 1940 i 1954. Josep Irla rellevà el President Lluís Companys, quan aquest va ser assassinat en mans de la policia franquista. I fou President fins el 1954, quan malalt i cansat, decidí que era l’hora de passar el relleu a una altra persona. En primer lloc, oferí el càrrec a Pau Casals, però aquest, després d’uns dies de meditació, decidí que defensava millor Catalunya arreu del món amb el seu violoncel. Aleshores arribà el moment de Josep Tarradellas i la seva discutida elecció a Mèxic.
En realitat, Josep Irla encara és el President desconegut per bona part de catalans. Però sense la seva activitat presidint la Generalitat a l’exili –activitat discreta, tenaç, digne en anys de gran dificultat pel nostre país-, la legitimitat històrica de la Generalitat s’hagués trencat.
Ara, en uns moments com els actuals, claus pel futur del nostre autogovern, davant de l’ofensiva espanyola de rebaixar el sostre competencial, la figura de Josep Irla ens porta el record de la tenacitat de tantes i tantes persones del nostre país que, unes de forma anònima, altres de forma més destacada, han lluitat, al llarg d’anys i de segles, en defensa del nostre autogovern.
Aquesta voluntat d’autogovernar-nos ha estat i és una de les claus del catalanisme polític al llarg de molts segles. Pensem que Irla fou el 124è President de la Generalitat. I que del 121è enrere, tots ho foren abans de 1714. Davant de la voluntat espanyolista d’ignorar aquesta legitimitat històrica, i de voler-nos equiparar a autonomies artificials, els dirigents polítics actuals tenen una gran responsabilitat en defensa del nostre autogovern i, conseqüentment, sobre el futur del nostre país.
