La setmana passada les xarxes es van omplir de debats i discussions sobre el cop de porta, més o menys forçat, de Joan Ramon Resina, a Vilaweb. Resina, brillant assagista, professor de la Universitat d’Standford i un dels intel·lectuals més respectats del nostre país, deixava la col·laboració amb el diari després de molts anys. Un article seu recent sobre la victòria de Zorhan Mamdani a les eleccions municipals de Nova York, “Un batlle musulmà”, va propiciar un episodi confús que va posar fi a la relació amb el diari creat per la família Partal – Maresma. Resina, en una idea compartida per molts, posava en relleu que l’acusació d’islamofòbia es feia servir per expulsar del camp de qualsevol debat a tots aquells que som partidaris d’una societat fonamentada en la raó i qui advertim dels perills de deriva vers la teocràcia si minimitzem el paper d’una ideologia fonamentalista infiltrada en les societats occidentals. Deia que la idea és compartida per molts, encara que són pocs els qui s’atreveixen a verbalitzar-la i encara menys qui gosa posar-la per escrit perquè ser acusats d’islamòfobs equival a ser titllats de racistes i implica l’exclusió del teu propi espai polític. Tan bèstia és el clima d’intimidació que regna en determinats nivells en el camp de les esquerres.
Circumstàncies com aquestes, en un espai ideològic tradicionalment procliu als sectarismes, s’han agreujat aquests darrers anys a partir de l’ocupació de bona part dels espais polítics, mediàtics, culturals i intel·lectuals del wokisme. I voldria fer aquí una acotació. El wokisme, terme que s’ha familiaritzat en els darrers anys, especialment com a terme despectiu des dels seus detractors, és una etiqueta, com totes simplista i imprecisa, que actualment des de la dreta, serveix per desautoritzar globalment un seguit de propostes polítiques. Més aviat convindria parlar d’una esquerra cultural, postmoderna o relativista on els elements emocionals i tangencials (el gènere, l’aparença estètica, la procedència ètnica, els greuges particulars de les minories, el subjectivisme a tots els nivells) acaba desplaçant els elements centrals dels antagonismes socials: el repartiment i distribució del treball i la riquesa, els elements que contribueixen a un benestar i prosperitat generalitzada, el control dels mitjans de producció, les prioritats econòmiques…
En els darrers anys, i provinents del món anglosaxó, un suposat antiracisme qüestiona l’universalisme il·lustrat que havia caracteritzat les esquerres, i a partir de guerres culturals atribueix una legitimitat a qualsevol element cultural i religiós aliè a la tradició occidental i als principis generals humanístics recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans, que implica, per exemple, acceptar i legitimar religions com l’islam, no només des d’una perspectiva teològica o filosòfica, sinó també en la traducció pràctica dels seus pilars religiosos: la submissió de la dona –amb les seves restriccions pel que fa a llibertats personals, civils o sexuals–, la imposició de normes severes, l’acceptació de fórmules de servitud, la incompatibilitat respecte del principi d’igualtat o altres elements que, en el darrer mig segle, s’han anat generalitzant i revifant, també entre bona part de les comunitats musulmanes als països occidentals.
En el debat posterior a l’incident Resina-Vilaweb s’ha fet al·lusió a una altra polèmica històrica: la que va enfrontar dos vells amics, Jean Paul-Sartre i Albert Camus. Les formes i els continguts mantenen àmplies coincidències. Es va tractar d’un xoc entre les (teòriques) grans idees i principis defensats per Sartre i una esquerra de certa tendència dogmàtica, i la reivindicació de la llibertat i independència individual que sovint empeny a qüestionar les grans idees i principis. Perquè sovint, quan les grans idees i principis, en la seva traducció real, passen per damunt tota consideració ètica i racional, potser ja no són tan grans, ni tan legítimes. En el cas de Camus, val la pena recordar la seva declaració a Estocolm quan, interrogat per un periodista algerià i independentista el va interpel·lar sobre la justícia de la seva causa, malgrat que aquesta hagués d’implicar posar bombes i matar innocents. La resposta de Camus va passar a la història com a exemple de la prioritat a la dimensió humana per damunt la política o la religiosa: “sempre he condemnat el terror. Jo també haig de condemnar un terrorisme que s’exerceix cegament, als carrers d’Alger, per exemple, i que un dia pot colpir la meva mare o la meva família. Jo crec en la justícia, però defensaré ma mare abans que la justícia”.
Em sap molt greu un conflicte moral entre dues persones que aprecio: Resina, des d’una perspectiva intel·lectual; i Partal, des d’una dimensió personal. Tanmateix, aquest punt de falla tectònica va molt més enllà de dues personalitats brillants o dos punts de vista a l’hora d’afrontar un problema. És legítim criticar l’islamisme? La pregunta, ofèn. Tots som majors d’edat i la democràcia i la llibertat és incompatible amb el blindatge d’una confessió o de les tradicions i pràctiques d’una col·lectivitat amb valors o pràctiques que neguen la primacia de l’humanisme i la llibertat personal. És sempre qüestionable una desqualificació genèrica o una discriminació sistèmica contra un grup determinat. Tanmateix, criticar el vel, que el testimoni de les dones valgui la meitat d’un home, que s’aprovi la decapitació d’algú que exhibeix caricatures de Mahoma, no és un acte de racisme: és un acte de necessària resistència contra el que constitueix una ideologia totalitària, com el que veiem en les teocràcies del Golf o la República Islàmica de l’Iran. I no és pas una anècdota. En tot cas, el que és injust és fer servir el comodí del racisme per desautoritzar qualsevol crítica a l’islam o l’islamisme i desqualificar així qui vol participar en el debat.
En un moment de greu polarització social, i on les emocions s’imposen a la raó, i l’anatema a l’argument, vivim un moment que, qui tenim certa trajectòria entre les idees que propugnen l’emancipació i la justícia social, no ens pensàvem mai que arribés. Es tracta d’un xoc cultural i intel·lectual sobre quines han de ser les prioritats en un model civilitzatori: una moral pública, que per exercir de guia de capteniment implica fonaments com la neutralitat, el consens i la universalitat que inclou tres segles de valors occidentals; o bé una perspectiva culturalista, multicultural, relativista i que, a la pràctica, cerca el minatge de la il·lustració i el racionalisme. En el primer cas, les religions han de ser desplaçades a l’esfera privada, i han d’evolucionar d’acord amb la primacia de la llibertat i la dignitat humanes. En el segon, les creences particulars, amb les seves càrregues proselitistes i ànsies totalitzadores es desfermen en l’esfera pública propiciant greus conflictes interns amb una gran capacitat de dissoldre qualsevol projecte de vida en comú.
El problema és que la part minoritària de l’esquerra –amb estratègies bolxevics– ha pres el control polític, cultural i mediàtic del seu espai. I, com va passar fa més d’un segle amb la revolució soviètica, ha estat capaç de neutralitzar la dissidència interna. Desqualifica tot aquell que fa preguntes incòmodes, i l’ostracisme resultant propicia l’autocensura, la inhibició o el canvi de bàndol dels qui tenen dubtes. Podria semblar un èxit, tanmateix, ha estat tot el contrari. Perquè aquest faccionalisme el que ha aconseguit és destruir l’esquerra com a alternativa viable i fiable. Ho hem vist amb el Partit Demòcrata sota l’imperi dels Clinton. Ho hem vist amb els laboristes després que Tony Blair adoptés el neoliberalisme com a religió oficial del partit. Ho hem vist de més a prop quan Podemos va saber apropiar-se del moviment del 15-M, un espai que reclamava un repartiment més just de la riquesa i oportunitats materials i professionals per als més joves i que ha acabat amb una constel·lació de causes perifèriques sota el to de la cançó de l’enfadós. Ho hem vist també a casa nostra, quan l’esquerra ha mirat cap a l’altra banda en el moment decisiu de crear el moment més revolucionari possible: exercir la sobirania popular des del principi (per cert, universal) de l’autodeterminació i la independència, és a dir, boicotejar la possibilitat de destruir una opressió tangible: la nacional.
Aquesta estratègia pot semblar victoriosa, tanmateix és un desastre sense pal·liatius. Christopher Rufo explica que aquestes tàctiques bolxevics han permès a nuclis d’activistes obtenir un control en determinats àmbits, per exemple, l’acadèmic, on aquests poden acabar dictant les regles del joc. Tanmateix, per al cas dels Estats Units el que implica és un aïllament de les universitats, i una hostilitat creixent des del món real que deriva en un anti-intel·lectualisme equivalent al perpetrat pels bolxevics postmoderns. I que, al seu torn, radicalitza les dretes fins al punt que aquestes ja han decidit lliurar la guerra cultural, i tenen més possibilitats de guanyar-la… a un preu terrible! Perquè en l’agenda de les forces i ideologies de la nova dreta radicalitzada –o, com diuen ara, del nacionalpopulisme– hi ha una agenda involutiva precisament en els àmbits material i social. Només cal llegir els programes electorals i les pràctiques d’allà on manen o estan en disposició de fer-ho: rebaixa radical d’impostos als rics, destrucció de programes socials, atac a les pensions i als serveis públics. O en altres termes, combatre la reaccionarització de les esquerres amb una reaccionarització de les dretes. I entremig, un solitari desert poblat per aquells qui defensem una societat lliure fonamentada en la igualtat de drets i deures.
