Hi ha paraules que es posen de moda i unes altres que decauen. La llengua no és cap sistema complet i tancat com pensaven els estructuralistes, fet de relacions sintagmàtiques i paradigmàtiques que s’alternen i recombinen seguint unes regles constants. La llengua és una activitat, una praxi. Existeix mentre algú la fa servir i desapareix quan deixa de parlar-se. S’enriqueix o s’empobreix en proporció als registres que abasti i la capacitat de reproduir-se amb els recursos propis, com les cèl·lules d’un organisme. De fet, és un organisme, perquè articula i fa possible la vida de la societat.
Qui no participa de l’expressió simbòlica de la comunitat no hi pertany. És així de senzill. I aquesta veritat incontestable hauria d’enterrar el fals pragmatisme dels qui defineixen la identitat en termes de correcció política. No és català qui es troba provisionalment o permanentment en un territori d’extensió variable i jurisdicció discutible, sinó qui empra el català en totes les funcions de la vida social, de la vida ras i curt. L’essencialisme que alguns associen a aquesta constatació és un mal diagnòstic. La llengua no és cap essència sinó una conducta, que sorgeix i es forma gradualment en un llarg període històric, s’adapta als canvis millor o pitjor i pot acabar absorbida dins un sistema lingüístic més fort, que serveix per a més finalitats. Essencialista és referir una identitat cultural o nacional a una determinació administrativa. És definir català com “aquell qui viu a Catalunya”, afegint-hi la condició mercantil que ha d’estar col·locat i encara el pedaç subjectiu que ha de voler ser-ne. Passa com amb les qüestions d’ètica, que no importa tant el que es diu com el que es fa. Per això les enquestes sobre el sentiment de pertinença són tan decebedores, amb resultats oscil·lants en virtut de les circumstàncies. Si ens atenim a l’ús de la llengua, una gran quantitat dels enquestats diuen una cosa i en fan una de diferent. Els catalans, com els burgesos a parer de Marx, no se n’adonen, però ho fan. Em refereixo a renegar de la catalanitat cada vegada que es giren d’esquena a l’idioma. És remarcable, sobretot en els joves, el trànsit inconscient del català al castellà i viceversa. Aquest fenomen, desconegut abans de finals del segle passat, indica un punt d’inflexió històric. La bifurcació de la parla amb total inconsciència de la determinació política de la diglòssia és interioritzada per pressió ambiental.
Quan algú demanà a Josep Pla per la definició de Catalunya, ell va respondre que era l’espai on, en sortir de casa al matí i saludar amb un “bon dia”, hom rebia “bon dia” per resposta. La dita no s’ha d’entendre literalment. Per a Pla “bon dia” no era sols una fórmula de salutació sinó que es referia a tot l’entramat comunicatiu que facilitava la resta de la jornada. En aquest sentit, no merament ritual, el país de Pla s’ha encongit i ja no arriba gairebé ni a la porta de casa. En molts casos ni tan sols se’l troba en passar el llindar. Direu que els catalans conviuen, és a dir, que viuen simultàniament en dues o més comunitats lingüístiques i que això és una riquesa. Ara bé, riquesa és un concepte vague. Definim-la provisionalment com l’acumulació de recursos en vista a alguna finalitat, car acumular per acumular no és sinònim de riquesa sinó d’hipertròfia. Hi ha tantes variants de riquesa com de recursos i aplicacions. Es pot ser ric en diners, que és la forma més impersonal i abstracta de la riquesa; en amics, en fills, en salut o intel·ligència; el menjar pot ser ric o pobre en calories, etc. Quan es diu que el bilingüisme dels catalans és una riquesa, si ho traduïm en finalitats concretes, trobem que dominar el castellà comporta oportunitats pel fet d’augmentar l’àmbit en què hom pot ser saludat amb un “buenos días”. Hom pot obrir un negoci a Sevilla, fer de diputat a Madrid, tenir segona residència a Miami, comissariar fires del llibre a l’Amèrica Llatina o fins i tot obrir comptes d’estalvis offshore a Panamà. Però com que a la natura no hi ha res gratuït i a la societat tampoc, les oportunitats tenen costos associats i els avantatges del bilingüisme, que a Catalunya no és natural sinó obligat, el paguen els beneficiaris en tant que catalanoparlants. És a dir, que a desgrat de l’avantatge individual, egoista, els costos repercuteixen en la col·lectivitat lingüística en conjunt, i la catalana esdevé cada vegada més etèria, menys influent i creativa, de manera que la suposada riquesa és sinònim d’empobriment.
Cada idioma és el dipòsit de l’experiència dels seus parlants. De l’experiència personal en part, però sobretot de l’experiència de totes les generacions de parlants. Quan diem que les paraules signifiquen, volem dir que transporten una càrrega d’experiències que il·luminen i alhora modifiquen les impressions. Això implica que quan l’espai d’una llengua esdevé bilingüe, la llengua intrusa imposa el bagatge d’experiències de la seva comunitat i constreny i, al límit, esvaneix l’experiència de la llengua autòctona. La gent comença a interpretar el món d’acord amb paràmetres aliens i acaba no veient-lo de cap altra manera. En el cas del català, això vol dir que el país s’ha espanyolitzat. Per dir-ho gràficament: fa poc més d’un segle que, arran de la Solidaritat, l’Estat envià Alejandro Lerroux a Barcelona per incitar els obrers contra el catalanisme, titllant-lo d’ideologia burgesa. Madrid sempre ha atiat els enfrontaments de classe per destruir la catalanitat, però avui ja no li calen agents exteriors, perquè n’hi ha amb denominació d’origen: Albert Rivera, Gabriel Rufián, Joan Coscubiela i centenars més amb identitat cultural al·lògena.
Tots ells i molts altres rebutgen la categoria d’al·lògens perquè, al cap i a la fi, “estamos en España” i sempre tenen a punt allò de “¿Qué pone en tu DNI?”. Són espanyols de la región catalana, hereus de la conquesta i elements actius en l’anorreament del país. No treu cap a res confrontar-los amb el seu essencialisme, perquè no poden veure el país de cap més manera. Són, per origen familiar i educació, solidaris d’aquella història de domini, que es reconstitueix en les relacions socials més bàsiques i s’estén a tota la dinàmica compresa en el concepte jurídic de ciutadania. És així per una raó bàsica: la diferència entre sensació i percepció, entre allò que descobreixen els sentits i allò que registra la ment després de sumar a la sensació els elements de l’experiència personal i l’experiència heretada.
Els elements se sobreposen, però no són equivalents. Una cosa és l’experiència personal i una de força diferent, la col·lectiva. Per exemple, hi ha espanyols (i estrangers) que afirmen de bona fe que els catalans són intolerants amb la llengua, mentre que uns altres espanyols (i no pocs estrangers) que resideixen al país neguen aquest extrem. Considerant la velocitat amb què el català recula en tots els àmbits i s’acosta perillosament al punt de no retorn, l’acusació és inversemblant. Passa, però, que els primers, partint del fet de la conquesta i que “esto es España”, neguen legitimitat normativa a la llengua catalana, que d’aquest fet no té dret a normalitzar-se. Per a ells la normativa és paper mullat, la qual cosa confirmen cada dia la impunitat de les transgressions i les sentències contràries a l’ús de la llengua. Per a ells la presència del català a l’àmbit públic equival a una imposició i cada cas d’aplicació pràctica esdevé una experiència negativa que corrobora el dictamen de la història que el català és una llengua a extingir.
Però no sols divergeixen les percepcions; també divergeix el sentit de les paraules en la ment dels parlants. “Català” no vol dir el mateix per a Josep Pla i per a Josep Anglada, o per a Pere Aragonès, per posar un exemple institucional de signe contrari. Quelcom semblant passa amb “racista”, o encara més amb “islamòfob”, paraula que ha ingressat a l’idioma fa poc i s’ha posat de moda sota la pressió de determinats col·lectius i dels mitjans de comunicació. A diferència d’uns altres neologismes, l’origen de la paraula no és tècnic o científic sinó polític i secundàriament religiós, la qual cosa ja en declara la finalitat. El mot fou encunyat per islamistes a guisa d’espantall i a imitació del terme “antisemita”, que té un origen marcadament diferent, ja que fa referència a la persecució dels jueus per motius racials. És un terme amb una història d’èxit esclatant. Molts jueus n’abusen per dissuadir els crítics de l’estat d’Israel, que gràcies a aquesta protecció talismànica gaudeix d’una dispensació molt favorable a la seva política. Amb la invenció de la islamofòbia els islamistes persegueixen el mateix objectiu per escudar l’activitat política i fins i tot el terrorisme. I hi ha força mitjans, partits i agrupacions que els riuen les gràcies per covardia o per una confusió com la que produeix l’acusació d’antisemitisme en receptors intimidats. Si criticar el genocidi que duu a cap un país fundat pels supervivents d’un poble genocidat no implica aversió al poble jueu ni menystenir la seva història de sofriment, tampoc n’implica contra els musulmans i les cultures que s’aixopluguen sota el paraigua de la seva religió advertir del perill de l’islamisme. Implica, sí, ser conscient de la violència que pren peu d’una religió que porta el deure d’expandir-se al cor de la doctrina.
Aquest exemple de mot dissenyat per a una finalitat concreta em serveix per mostrar que no sols la gent reacciona de manera diferent a una mateixa paraula, sinó que sovint sent paraules diferents depenent de les experiències i prejudicis de cadascú. Amb relació al neologisme “islamòfob”, la diferència perceptiva es dona no sols entre islamòfils i crítics de l’islamisme, sinó també entre musulmans. Un cas excepcionalment brutal fou la fàtua decretada per l’Aiatol·là Khomeini contra l’escriptor Salman Rushdie a propòsit d’uns versets apòcrifs de l’Alcorà citats a la novel·la Els versos satànics. Tot i que Rushdie és un musulmà no practicant, que ha dit que el seu intent d’abraçar aquesta fe fou l’error més gran de la seva vida, el fet és que l’ús dels versets i tota una sèrie d’al·lusions a passatges de la vida del profeta foren considerats blasfems pel líder suprem de l’Iran. Com que no reconeixia la llibertat imaginativa de la ficció, l’islamisme considerà l’escriptor subjecte de judici teològic i de condemna a mort d’acord amb les tradicions inveterades de l’Islam. I fa quasi quatre anys que fou apunyalat quinze vegades, a la cara, al coll i a l’abdomen, amb pèrdua d’un ull i de l’ús d’una mà. L’editor noruec de la novel·la i alguns dels traductors patiren atemptats. I de res no serví que l’autor enviés un missatge conciliador. Khomeini el rebutjà, insistint que “encara que Salman Rushdie es penedeixi i esdevingui l’home més pietós de la història, és el deure de cada musulmà emprar tot el que tingui, incloses vida i fortuna, per enviar-lo a l’infern”.
Més inquietant encara fou la reacció d’alguns intel·lectuals d’Occident, com ara George Sabbagh, director del Centre d’Estudis de l’Orient Mitjà a la Universitat de Califòrnia Los Angeles, qui va afirmar que Khomeini tenia tot el dret d’exigir la mort de Rushdie. Els qui som espiritualment més a prop de Rushdie que de Khomeini pensem que es pot respectar i fins i tot admirar el bagatge cultural d’un musulmà i alhora compartir l’opinió de l’autor que la religió és una forma antiga d’irracionalitat, particularment perillosa en les seves formes extremes i alarmant quan se la protegeix des d’una ortodòxia “liberal” intolerant, que no distingeix entre els prejudicis propis i la intenció de les paraules dissenyades per determinats col·lectius.
