La investidura de Salvador Illa no hauria significat ni una ratlla a la gran premsa internacional. Lògicament, perquè en realitat Catalunya no és més que una comunitat autònoma de règim comú, exactament del mateix rang que les dues mitges castelles, Múrcia o la Rioja. Qui presideixi qualsevol d’aquestes entitats administratives és, per tant, irrellevant a efectes dels mitjans de comunicació europeus o nordamericans. Però Catalunya, a diferència de la majoria dels territoris europeus, té una llengua i una cultura pròpies i, sobretot, té un moviment independentista important i ideològicament transversal.
Per això aquest dijous Catalunya va tornar a les portades dels mitjans internacionals. L’opinió pública occidental sap que, més enllà de l’estatus actual, Catalunya pot esdevenir algun dia un estat independent. I -almenys en el cas de l’Estat espanyol- la via més creïble cap a la sobirania és la desobediència civil, tal i com es va plantejar dutant l’escalada política que va desembocar al referèndum de l’1 d’octubre de 2017. És a dir, malgrat la docilitat política que significava el girar full institucional de Salvador Illa, el factor de desobediència de Carles Puigdemont ha mantingut Catalunya com a focus d’interès internacional.
Arriscant, Puigdemont ha tornat a qüestionar un sistema que nega el dret dels catalans a decidir el seu futur. Un règim polític que ha situat la subordinació de Catalunya per damunt de la democràcia, amb efecte sobre la vida i el patrimoni de milers de persones. L’altra via, la de la col·laboració amb l’esquerra espanyola, pot apaivagar les represàlies de l’Estat, però ningú al món la considerarà una via cap a la plenitud política de Catalunya.
Dit això, el que no queda gens clar és quina és l’estratègia cap a un escenari que faci possible aquesta desobediència massiva. Puigdemont és un factor del mapa polític important -sòlid, però amb poca capacitat de creixement- i a tenir en compte, però insuficient per recuperar els abstencionistes convençuts que reneguen dels actuals lideratges. El repte, per tant, és mantenir l’actitud, però buscant recuperar una espiral de mobilització que requerirà, segur, lideratges nous.
