Una creença popular assegura que les institucions resisteixen els atacs més ferotges, fins i tot, els que es perpetren des de dins. Això és més fals que un whisky de telenovel·la. De fet, l’únic que sembla que resisteix són els escarabats, els humans i una generosa tendència a l’estupidesa. La història es repeteix amb insistència. Normalment, ho fa de manera cruel tot i el preavís històric que suposa veure declivis despietats de sistemes polítics que semblaven funcionar d’una manera més o menys correcta.
L’estiu arriba amb un panorama que desperta les sospites d’un desastre que s’acosta. Sembla que el sistema de convivència de què ens hem dotat comença a mostrar els forats que deixen els corcs. Les causes són, com històricament han estat, les habituals. Ningú fa el que li pertoca, ningú no enraona amb claredat, o bé festegen pornogràficament amb la mentida, i la deslleialtat entre les diferents institucions acaba de fer la feina. Una situació que comporta, com ens ensenya l’experiència, la reacció del sistema en creure més en el poder que en l’autoritat.
Per tant, el sistema s’enroca, s’endureix, fa ximpleries caríssimes i, en darrera instància, creix la por reverencial i entra en el pervers món de la sociopatia i l’atrocitat. El poder a poc a poc esdevé absolut, i absolutament corromput, i arriba l’obediència anticipada. És a dir, aquell moment tan extraordinàriament perillós on les escales baixes i intermèdies de l’administració van més enllà dels objectius dels dirigents amb la complicitat directa i entusiasta de bona part de la ciutadania. Uns ciutadans que ja fa temps que hauran dimitit de les seves funcions de control i fiscalització del poder i s’acomodaran al nou ordre amb l’evangeli del “no fos cas”. Aleshores, ja haurem fet tard.
De moment, ens trobem en la fase de la bajanada, la pallassada arriscada i de la banalització de la ideologia. Però és una fase avançada. Sancionen mitjans per denunciar infiltracions policials, els jutges fan el ronsa per aplicar lleis, s’evidencia una nefasta gestió dels diners públics, els funcionaris s’eleven com un nou orde de cavalleria al marge de la legitimitat democràtica, els trens funcionen quan volen, s’abandonen a la seva dissort els delmats d’una societat que sembla empesa al camí de la misèria, la política s’intenta transformar en gestió i la llibertat es reconeix més com una sensació particular més que no pas com un dret col·lectiu. Som en la fase de l’insult i l’automenyspreu. La pregunta que s’escau és què passarà quan ja no es pugui insultar més? Les institucions estan a la fresca, i no a causa de l’estiu.
