La teoria de les finestres trencades, que prové de la criminologia, suggereix que els senyals visibles de la delinqüència de baixa intensitat –vandalisme, graffitis, colar-se al transport públic, consum d’alcohol o estupefaents a la via pública– propicia una atmosfera d’indisciplina social que deteriora la convivència pública, una espiral negativa i una sensació de caos que després resulta difícil de revertir. És una teoria formulada el 1982 pels sociòlegs Kelling i Wilson que es va popularitzar el 1990 per Rudolph Giuliani quan era alcalde de la ciutat de Nova York. Els teòrics -i les polítiques engegades per Giuliani, van provar i demostrar que polítiques de repressió contra petits delictes permetia revertir aquestes dinàmiques i propiciar un clima de seguretat i ordre. Ciutats com Nova York, que eren proverbialment conegudes com un cau de delinqüència, van millorar ostensiblement amb aquesta mena de polítiques de “tolerància zero”. El preu, no menor, d’aquesta política implicava detenció d’innocents, d’una dinàmica d’abusos i brutalitat policials, identificacions amb biaix racial i moltes altres coses que van culminar amb un seguit d’escàndols com el de George Floyd, que van acabar amb aquesta dinàmica, que va implicar sovint la retirada de la policia dels carrers, i que, al seu torn, han propiciat un retorn a l’extensió de la delinqüència i indefensió de la gent normal, fenomen que explica, en certa manera, aquest segon mandat de Trump a la presidència.

Quan es parla de l’èxit de les polítiques neoliberals implementades a partir de 1979-1980 (quan Margaret Thatcher i Ronald Reagan accedeixen al poder), sovint es perd de vista que, més enllà de les seves discutibles propostes econòmiques, van venir precedits d’una onada conservadora, empesos per un percentatge gens menyspreable de vot popular. En el cas anglès, més enllà de les crisis econòmiques i de les polítiques de benestar, sovint s’oblida que pocs mesos abans de l’elecció de Thatcher va venir precedida d’allò que es denominà “l’hivern del descontentament”, un seguit de vagues, especialment dels serveis públics, que van inundar de brossa els carrers anglesos, de cert caos social, i fins i tot amb el fet que la vaga dels treballadors municipals impedia enterrar els morts. En el cas nord-americà, el grau d’inseguretat –i de finestres trencades– havia arribat a límits insostenibles. I això en un moment en què, amb més d’una dècada de mesures i polítiques socials empeses per la Great Society del president Johnson –afirmació positiva, quotes, subsidis…– no semblava donar resultats. D’alguna manera, l’onada conservadora que va canviar el paradigma econòmic i social del darrer mig segle, va anar precedit d’una època d’indisciplina social.

Continuant amb els precedents històrics, hi ha l’experiència recent del Brasil. La primera presidència de Lula da Silva (2003-2010) va implicar uns programes socials, feina pública i extensió de polítiques de benestar que va treure de la pobresa desenes de milions de brasilers. Aquestes polítiques virtuoses van portar la paradoxa que, amb l’ingrés de bona part de la ciutadania brasilera a les classes mitjanes, el 2019 la truita es va capgirar i es va triar de president un Jair Bolsonaro de clar pensament ultraconservador, neoliberal i de formes més que autoritàries. Com podia ser? No s’explica sense que bona part dels beneficiaris de les polítiques redistributives de Lula li concedissin el seu suport electoral una dècada després del seu canvi d’estatus. Els mecanismes psicològics que porten les persones a modificar radicalment els seus capteniments polítics són complexos. Tanmateix, tot indica que bona part dels qui havien viscut en faveles i, per primera vegada disposaven d’una ocupació a l’economia formal, propietat i una vida relativament ordenada semblaven ressentits respecte als seus antics veïns que no havien pogut o volgut aprofitar les oportunitats del moment i es mantenien en els seus hàbits d’indisciplina social, delinqüència i violència que, malgrat els esforços de l’esquerra brasilera, no havien aconseguit millorar. Si a tot això afegim a l’equació la presència i influència de grups religiosos evangèlics, els quals, amb unes recomanacions morals raonables (no a la beguda, ni a la prostitució ni la promiscuïtat, treball dur, estabilitat familiar i compromís comunitari) havien propiciat un panorama en què antics veïns i amics haguessin seguit camins radicalment diferents, i els guanyadors del procés volien revenjar-se dels perdedors que, a sobre, ja fos per les drogues, l’alcohol o la perseverança en la delinqüència, mantenia unes insalvables diferències. Perquè, efectivament, bona part dels vots de Lula van anar a parar a un Bolsonaro que havia promès mà dura contra persones que, en el passat, podrien haver estat elles mateixes.

No desvelaré cap secret d’estat si afirmo que, arreu d’occident i a Catalunya en particular, tenim un problema creixent d’indisciplina social. Que, apel·lant a la teoria criminològica de Kelling i Wilson, tenim cada dia més finestres trencades (o grafitis, o consum de cànnabis a l’espai públic, o problemes creixents al transport públic…). Ja sé que hi ha estadístiques per a tots els gustos, i que a les xarxes socials hi ha tantes dades contradictòries que fa pràcticament impossible conèixer quina és la realitat. Ara bé, en una època en què les emocions s’imposen a la raó, la sensació d’inseguretat és més poderosa que qualsevol aproximació objectiva. Les okupacions, sense anar més lluny, que fa quinze anys, en èpoques d’infames desnonaments a persones que havien perdut la casa en una crisi que no havien provocat, va propiciar una onada de simpatia i solidaritat amb una Plataforma d’Afectats per la Hipoteca que, en les circumstàncies actuals, amb grups criminals organitzats okupant cases i narcopisos, s’ha anat diluint fins a dibuixar un espectre. La sensació que hi ha un ordre que es dissol en un cert caos d’inseguretat que, quan és protagonitzat per persones de la darrera onada migratòria empeny la ciutadania vers una mena d’odi ancestral, de desconfiança i ressentiment tribal. L’esquerra pot treure la seva artilleria ideològica i parlar de racisme, d’exageració o qualsevol argument, sovint ben fonamentat, que tot plegat es tracta d’una exageració o una manipulació que alimenta les forces obscures de la reacció. I potser no els manca raó, perquè en un món acostumat al sensacionalisme, les reaccions instintives i emocionals poden arribar a ser incontrolables. Ara bé, l’esquerra té un problema greu que arrossega en les darreres dècades, que és la seva mala relació amb el concepte de seguretat. Potser no haurien d’haver consumit compulsivament l’obra adulterada de Michel Foucault i les seves manipulacions històriques.

La seguretat pública, per a bé o per a mal, no té sentit que tingui ideologia política. De fet, si entenem que l’esquerra (o almenys allò que n’enteníem en el passat) havia de protegir als grups socials més vulnerables i amb menor poder, la seguretat hauria de ser la seva màxima preocupació. Les principals víctimes de la inseguretat són les classes treballadores, perquè, com ja hem vist a societats duals com les llatinoamericanes, les classes altes han blindat la seva posició a partir de generar, gràcies a la seguretat privada, un gran mur que la separa de la gran intempèrie social: urbanitzacions privades i vigilades envoltades d’un gran caos de faveles on mana qui disposa d’un major arsenal. Les esquerres, en aquest sentit, perden perquè no compleixen amb la seva obligació política i intel·lectual de procurar seguretat i protecció a la ciutadania comuna, això és, acabar amb les “finestres trencades” i evitar la descomposició de l’ordre a partir de la seva tolerància de la indisciplina social. Els anarquistes, els comunistes, els socialistes que van fornir els rengles del moviment obrer dels segles XIX i del segle XX ho tenien claríssim. Per crear una societat igualitària, per arribar a la revolució, calia una fèrria disciplina social que implicava culte a l’educació i la cultura, censura a l’alcohol, les drogues o la prostitució i un cert puritanisme moral. Tot això va acabar-se a partir de maig de 1968, i un alliberament moral que, en certa manera ha esdevingut una mena de “liberalització” dels costums que ens ha empès vers una mena de nihilisme ètic.

Quan es percep com en aquests darrers anys assistim a una creixent ‘reaccionarització’ política, caldria plantejar-se si això no es deu a un canvi de paradigma social. Si en el fons la gent, que no sol conèixer les sofisticacions de les teories polítiques, morals i econòmiques, quan aposta per partits que alguns titllen d’ultradreta (i potser hi ha certa raó en això), no té més aviat a veure amb aquesta necessitat d’ordre i disciplina social? O en altres termes, que el que passa és que la majoria vol viure en un país sense grafitis, on tothom, independentment de la seva condició social, color de la pell o religió, tingui exactament els mateixos drets i obligacions, i fins i tot si som capaços de consensuar unes mínimes normes de convivència social. En cas contrari, sembla que tornarem, un cop més, sotmesos a la llei del pèndol. I el panorama no és gens edificant.

Comparteix

Icona de pantalla completa