Sembla un altre món, però fa tres anys, a la campanya electoral de 2019, el PSOE i Podemos van comprometre’s a reformar, si no derogar sense més ni més, la infausta Llei Mordassa, del ministre i presumpte delinqüent Fernàndez Díaz, una mena de llei constitutiva d’un estat policíac. Tres anys més tard, la Llei Mordassa està tan intacta com una vestal, guardiana del temple de l’ordre; el seu ordre. En comptes de modificar-la, l’han enfortit, l’han perfeccionat en la seva essència repressiva amb un projecte de reforma del codi penal que criminalitza accions que la Llei Mordassa permetia. El PSOE, UP i ERC. L’esquerra, diuen.
La reforma projectada pretén substituir un delicte tipificat correctament, però il·legítim, per un altre incorrectament tipificat, però que es vol legítim. La sempiterna rondalla de les democràcies amb les quals ens volem homologar, etc. En termes pràctics, tanmateix, la tipificació “desordres públics agreujats” podria ser un títol de la llei Mordassa. És un atac al dret de protesta, carregat de tota mena de conseqüències nefastes per a la seguretat ciutadana i els drets civils.
En realitat és una llei d’ordre públic autoritària que pot criminalitzar tota mena d’accions col·lectives, a caprici dels jutges, a caprici d’un estament de fortes arrels franquistes, protagonista d’una “lawfare” de vergonya. Fins i tot les instàncies europees hi han cridat l’atenció de l’estat espanyol sobre les entremaliadures de la seva judicatura.
Tots els esforços d’ERC per presentar aquesta reforma com un triomf de la taula del diàleg i un benefici per a l’independentisme són pura propaganda. El conte de la “derogació de la sedició” sembla ser una conclusió universalment admesa, repetida per tots els mitjans: la taula del diàleg ens ha dut a la desjudicialització i aquesta, a la derogació del delicte de sedició. El problema és que l’altra banda de la taula té una interpretació contrària. El gobierno pretén l’extradició del MHP Puigdemont. Perquè, diuen el president Sánchez i l’exlendakari Patxi López, ha de retre comptes davant la justícia espanyola. López recorda també, amb la clàssica sinceritat basca, que els d’ERC s’han compromès per escrit a no sortir del marc constitucional espanyol. Dubto que això es pugui vendre al mercat independentista com a un èxit.
La propaganda no sembla molt eficaç. El projecte compta amb una ferma oposició de l’extrema dreta d’un costat, i de l’independentisme de l’altre. Pel que fa a l’extrema dreta, (VOX i adherits, fins i tot, el PP), rebutja la idea de derogació i, en qualsevol cas, aniria més enllà fins a la il·legalització de l’independentisme. Que no entengui que el delicte reformat és més repressiu que l’anterior forma part de la problemàtica capacitat intel·lectual de la dreta.
L’oposició greu és la de l’independentisme. Amb aquesta reforma es cerca emascular-lo, criminalitzant les seves dues manifestacions: el carrer i l’exili. El carrer esdevé intransitable per a qualsevol manifestació independentista i, en general, per a qualsevol manifestació contra el govern. De pas, s’abandona a llur sort a millers de represaliats. Amb aquests hi ha una qüestió irònica: com que els promotors afirmen que la reforma és beneficiosa pels encausats, seria lògic aplicar-la amb caràcter retroactiu, amb la qual cosa se’ls podria condemnar amb més facilitat.
Quant a l’exili, sembla que la reforma beneficiaria a Marta Rovira que podria tornar a Espanya, sempre que es consideri que tornar a Espanya sigui cap benefici. Però sembla que deixa el MHP Puigdemont en una posició més vulnerable pel que fa a les urpes de la justícia espanyola.
No sé si això es pot dir “desjudicialització” però sí que és una criminalització de l’independentisme sencer. Els de JxCat veuen amb incredulitat com el cop definitiu a l’independentisme ho assesta el seu exsoci del govern, ERC. La seva cantarella de la unitat s’ha tornat un “gori-gori”. El cant del cigne de l’independentisme.
El més curiós de tot és que aquesta “subversió de tots els valors”, aquesta criminalització de l’independentisme l’està fent un govern amb 33 diputats i un suport parlamentari de menys del 25%.
54 
43 
