Quan jo era petita, el vi es comprava a la bodega. Ens enviaven amb la bota de cuir, o l’ampolla, i el botiguer l’omplia obrint l’aixeta d’una de les enormes barriques que es trobaven a la seva esquena. Ara el ficarien a la presó per servir begudes alcohòliques a menors. Cinc duros de Carinyena, o d’un Priorat que encara no havia estat consagrat als altars de l’enologia, i cap a casa; gènere a granel com el que es podia trobar pràcticament per a qualsevol mena de producte alimentari, i sols uns anys abans, en el gel que servia per fornir de fred uns armaris estancs, antecedents dels frigorífics actuals. Sí, ha passat força temps, però sembla que amb molta pressa hi estem tornant.
A poc a poc, amb la sacrosanta prioritat d’aconseguir les millors condicions sanitàries per als consumidors, el granel va ser substituït per l’embolcallat i etiquetat de cada peça, de manera que sols en els països més pobres i en els mercats més marginals es podia trobar, sempre en els marges de la llei, producte de manipulació no mecànica, que sempre era vist sospitosament per qualsevol purista de la higiene. Van aparèixer els brics de llet, de vi i fins i tot d’aigües súper-luxe; el paper higiènic va quedar aïllat asèpticament com si es tractés d’una bena hospitalària i la cel·lofana o el porexpan s’identificaren amb passaports a la salubritat màxima.
Ara, quasi de sobte, totes les raons que serviren per empaquetar-nos fins la nàusea semblen haver desaparegut, potser perquè ja estem vacunats (amb una dosi, dos, tres o quantes vulguin) o potser perquè la salut de les persones ha quedat postergada a la del planeta com a nova sacralitat d’una humanitat descreguda però sempre necessitada de transcendència. És aquest un altre viatge contradictori, com tants altres als que ens tenen habituats els nostres polítics. Com ha succeït amb la sobtada imposició del passaport Covid, immediatament suspès en veure el bloqueig colossal que ha provocat en el sistema telemàtic de salut. Com ja estem cansats de comprovar que li passa a alcaldesses visionàries sense eines per vestir els seus somnis i generadores de més mals que beneficis. Política, en tot cas, potser nodrida de bones intencions, però també d’incompetència a granel per dur-les a bon port.
