Som un poble romà. D’arrels rotundament romanes. Per a nosaltres, Odisseus és Ulisses, com en van dir els romans, que el van interpetar dels grecs a la seua manera. La nostra perspectiva és romana i parlem encara un llatí degradat. Deo gratias. El dret romà amara el nostre dret. In dubio pro reo, doncs. En cas de dubte, a favor sempre de l’acusat. No és només presumpció d’innocència, és que cal protegir sempre el reu quan no hi ha prou proves sòlides per demostrar un delicte o quan cal interpretar una legislació que presenta arestes. Aquesta premissa ens fa humans. Volgudament dignes. I només des de la deshumanització, des de la barbàrie, es pot qüestionar.
Durant l’edat mitjana el dret canònic cristià va assumir-ne el principi. Hi va haver la Inquisició que el va pervertir, però fins i tot aquell ofici tan poc sant torturava un acusat fins a aconseguir-ne la confessió. Perquè el jutge havia de tenir la certesa moral absoluta abans de portar el reu a la foguera. I les certeses, es treien amb sang.
A Espanya ja hi ha una excepció terrible de la norma: In dubio por fiscum. Els contribuents són culpables fins i tot encara que demostren la pròpia innocència, perquè tot queda en mans del denunciant, el fisc, que alhora fa de jutge. La regla civilitzada hauria de ser in dubio contra fiscum; és a dir, in dubio pro contribuentis. I no. El criteri doctrinal s’ha invertit i es justifica la jugada apel·lant a una pretesa finalitat social. Aquest camí, carregat d’espines, arriba al deliri quan un inspector cobra comissió per cada frau que detecta encara que després el tribunal contenciós administratiu el desautoritze.
Aquesta és una excepció a la regla. N’hi ha una altra. La que perpetra l’alta judicatura espanyola quan considera que perilla la unitat d’Espanya, que és un principi que desborda qualsevol llatinitat. Siga nostra divisa Unitas Hispaniae. Unitas Hispaniae periclatur. Aquí no hi ha cap dubte, ni cap benefici per a l’acusat. Ni Roma, ni Pax Romana, ni Octavi August que valguen.
Roma Lucuta causa non finita. El Tribunal de Justícia Europeu ha decidit i els tribunals espanyols, els de dalt, miren cap a un altre costat. Alguns, a contrapel i de mala gana, han començat a reaccionar. Per sota del primer nivell. El primer nivell de la rebel·lió continua en escarni. Els membres del Tribunal Constitucional se n’han anat de vacances després de la sentència. Dos mesos de llargues vacances perquè tots els espanyols som iguals. Europa no els mira. Quan en tornen, si tornen, en parlarem, es barallaran i ja veurem. Longa disputatio.
Quant al Suprem, on jauen Pablo Llarena i Manuel Marchena, no hi haurà ni discussió. O sí. Potser discutiran per saber quina és l’excusa més encertada i maligna per allargar la situació. Qui dia passa, condemna empeny. Llarena és el patró del desequilibri. Marchena vol ser el primer servidor de la pàtria i qui sempre té raó. Gloriosus pervicax. Com deia el Padre Calvo de La escopeta nacional, referent insigne dels jutges patriotes: “¡Lo que yo he unido en la tierra no lo separa ni Dios en el cielo!”. Allò que Marchena ha sentenciat al Suprem no ho esmena ni Déu a Europa.
La majoria de l’opinió publicada i dels correpassadissos de Madrid fa mesos que especulen o pontifiquen sobre el retorn dels exiliats catalans. La tornada de Carles Puigdemont els serveix, de retop, per sospesar la continuïtat de la legislatura de Pedro Sánchez. Però loqui non est decernere. El sagaç Gonzalo Boye, aquesta vegada no tan platònic, afirmava fa poc que “Puigdemont i Junqueras tenen més a prop l’amnistia, en termes jurídics”. Això és dir poc, perquè en termes jurídics, in dubio pro reo. I no. A Espanya, en termes d’unitat de la pàtria, manen els botxins. In dubio pro carnifice.
