La immigració, sigui econòmica o de refugiats, és, i serà sempre, benvinguda. És a l’arrel de les societats de tradició cristiana. El Déu de la Bíblia recorda sovint al poble elegit que s’ha d’ocupar del pelegrí perquè també ell va ser-ho en un altre temps. El pelegrí, l’immigrant, té dret a ser acollit. A més d’aquest mandat moral, la immigració esdevé imprescindible quan manca mà d’obra per al desenvolupament. I és qüestió de vida o mort quan la taxa de natalitat és negativa. Cap societat no pot servar la seva tradició cultural si s’extingeix.
Fronteres obertes a la immigració, sota criteris legals, justament aplicats, respectant els drets humans. Com s’ha fet sempre, amb més o menys encert, als països americans i molts europeus. El resultat ha estat, en general, una integració dels immigrants a la societat d’acollida. Tot i conservar llurs singularitats accepten l’ordre fonamental de convivència, basat en l’estat de dret i la separació entre l’església i l’Estat.
Aquesta integració produeix canvis en la cultura de les societats d’acollida. La identitat cultural britànica del segle XIX no és la del segle XXI, en bona part per les aportacions d’aquesta immigració. El país del primer ministre jueu, Benjamin Disraeli, no és el mateix que el del primer ministre indi, Rishi Sunak. I, malgrat això, sí que és el mateix. Misteris del concepte d’identitat que és més com el flux canviant d’Heràclit que com l’un immutable de Parmènides. Aquest és el secret del multiculturalisme que és i no és alhora, ja que hi ha tants de multiculturalismes com conjunts de cultures integrades.
Però han d’estar integrades. La qüestió de l’islamisme arrenca precisament de la cura per la multiculturalitat. Perquè si en aquesta no hi ha pluralitat, si no hi poden conviure confessions diferents, la multiculturalitat no existeix.
L’Islam és una religió, una ideologia, una cultura, una cosmovisió teocràtica de caràcter excloent. No pot conviure amb altres religions; les ha d’exterminar per mandat d’Al·là. En conseqüència, si algú adverteix del perill que, si l’islamisme es fa majoritari a les societats democràtiques, aquestes deixaran de ser multiculturals, parla d’una possibilitat potser llunyana, però real. L’anomenada islamització de les societats occidentals. Ho formulen clarament els seus partidaris a les xarxes: es valdran de l’estat de dret fins a ser majoria; quan ho siguin, aplicaran la Xaria que és contrària a l’estat de dret. Trigarà més o menys, però serà un fet.
L’última garantia jurídica davant d’aquesta distopia serien els tribunals constitucionals, que declararien la Xaria contrària a les constitucions. Però les constitucions es canvien, precisament a través de les majories parlamentàries. Això sense recordar que també els tribunals canvien, i la mateixa jurisprudència.
Es diu que no n’hi ha per a tant, que són percepcions, com si les percepcions fossin al·lucinacions i no estiguessin relacionades amb l’ésser, com predicava el bisbe Berkeley. I les percepcions ho són hic et nunc, aquí i ara; no en un futur boirós. Són la matèria de la vida quotidiana a peu del carrer. No especulacions de demagogs.
Les comunitats musulmanes són minories significatives dins les societats d’acollida. Aquestes flexibilitzen les seves normes tradicionals per acomodar la cultura nouvinguda, com ara menús escolars, criteris de vestimenta, hàbits de culte, ús dels espais públics, etc., creient que, amb això, salven la seva responsabilitat. La qüestió, però, és més subtil i els esperits wokes no la veuen o no la volen veure: moltes d’aquestes pautes culturals són signes externs d’una cultura misògina que considera i tracta les dones com a éssers de segona, si no mers objectes i no pas accidentalment, sinó estructural.
En una societat democràtica no hi pot haver ciutadanes privades de drets, baldament diguin que hi estan d’acord. No hi pot haver misogínia legal. És un problema ben viu i, encara que sigui espinós, no es pot amagar darrere d’un relativisme cultural que deixa desemparades les dones. L’estat de dret només pot tenir una llei. No pot parlar amb una llengua bífida, com ara les serps. No pot haver-hi una llei per als homes i una altra per a les dones. Com tampoc una per als fidels i una altra per als infidels.
Així que immigració i islamisme són dues coses diferents i, quan es barregen, convé distingir-les per mor de la claredat. Sostenir que qui rebutja l’islamisme s’oposa a la immigració és una falsedat interessada. I com sempre que hi ha interès, hi ha estratègia i malícia.
