Els catalans tenim la característica de fer la viu-viu davant les situacions o debats compromesos. És una de les fórmules que tenen els pobles sotmesos per intentar sobreviure, i cal reconèixer que nosaltres ho hem portat gairebé a l’excel·lència. El problema d’aquest capteniment rau en el fet que amagar el cap sota l’ala, mai no comporta una solució. Sense dubte, el tema de la immigració és allà on millor es manifesta aquesta singularitat. Fins fa quatre dies, era el nostre elefant a l’habitació. Què fem?
Primer de tot, mirem una mica enrere per saber d’on venim i què ens passa. La primera onada migratòria (als anys vint del segle passat a causa de l’impacte de les obres de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929), va ser integrada a la catalanitat gairebé del tot. Aleshores, els catalans, que no havien patit encara el franquisme, mantenien un poder de seducció davant aquella gent que havia vingut a guanyar-se les garrofes fugint de la misèria de la seva terra. No debades, quan aquells obrers cobraven les seves primeres mesades, una de les primeres coses que feien era comprar-se una gavardina i un rellotge de polsera. La raó? Eren els dos símbols que ells veien que distingien als catalans. Volien ser-ne.
Amb l’arribada del règim criminal del general Franco, la nostra nació va ser el destí de centenars de milers d’espanyols que fugien de la misèria que els van imposar els guanyadors de la guerra. Era la segona onada. Però el nostre era un poble derrotat i vexat. No tenia cap capacitat d’atracció, simplement perquè no existia. Amb tot, Catalunya encara va mantenir un cert tremp per fer que una part molt important d’aquells andalusos, extremenys o aragonesos (i els seus fills i nets) es fessin catalans. De fet, han (hem) aportat saba nova a la pàtria.
Un cop mort el tirà, s’obrien noves expectatives per poder crear un clima col·lectiu patriòtic que pogués integrar definitivament a tota aquella gent. Però els governs del moment no van tenir el valor d’encarar el repte. Van acabar subvencionant “ferias de abril” i fent una política lingüística tèbia que feia del català una llengua només opcional i amb els tics del vençut. Per mirar de dissimular les coses, es van engiponar eslògans com “som un sol poble”. Falòrnies. No volien acceptar que, durant els més de quaranta anys de feixisme, a Catalunya hi van venir immigrats, naturalment, però també elements colonitzadors amb la mentalitat d’espanyolitzar de dalt a baix el nostre país. Tot es va confondre deliberadament i encara avui en patim les conseqüències. O penseu encara que és una casualitat que el 2017 guanyés aquella tal Arrimadas les eleccions al Parlament? Tampoc és pas l’atzar la raó per la qual Vox sigui avui la tercera força municipal a Terrassa per davant d’Esquerra i Junts, per exemple. Volem continuar tenint pa a l’ull?
Per molt que ho dissimulem, la sensació és que Catalunya arriba exhausta davant la darrera onada migratòria. Amb el sentiment no confessat que no hem pogut absorbir una gran part d’aquells nouvinguts dels anys cinquanta, seixanta o setanta del segle passat, ara ens sentim impotents quan veiem el paisatge humà vingut de qualsevol racó de món que omple els nostres pobles i ciutats. “No hi ha res a fer!”, confessem en la intimitat.
Era tan evident que tenim un problema, que només 1400 vots a la capital del Ripollès han generat un daltabaix. Mentrestant, el nivell del debat polític oficial al respecte és d’un to fastigosament baix i mesquí. Espanya, és clar, es frega les mans. No és estrany que hagi començat la gran campanya madrilenya per associar l’independentisme a un moviment racista i d’extrema dreta. Els poca-soltes que ens representen els hi han posat en safata.
