La darrera derrota dels anomenats partits independentistes catalans provoca estupefacció i sorpresa a València. Qualsevol diria que la Generalitat catalana ha decidit assemblar-se a la valenciana i copiar el nostre model lingüístic al sistema educatiu. Bé, és possible que no sigui exactament així, però és impossible seguir atentament els esdeveniments, perquè fa mal de panxa veure aquesta derrota tragicòmica. La societat catalana ha passat de somiar amb un seient a l’ONU a no poder exercir plenament els drets lingüístics que els tractats internacionals reconeixen a tota classe d’organismes administratius autonòmics o municipals.

La sentència del 25% del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya és un exemple del que els nord-americans anomenen raw judicial power; és a dir, quan els tribunals legislen suplantant els poders conferits als parlaments. Com és obvi, és molt complicat impugnar aquesta pràctica pels conductes judicial procedents, perquè molts jutges consideren que, per vetllar pel correcte funcionament de les lleis, necessiten esmenar-les una mica i dotar-les de major detall i precisió per evitar conflictes socials. A més, també una gran majoria d’ells estarien encantats de viure a un sistema autoritari on no hagueren de barallar-se amb lleis aprovades per una voluntat general que inclou persones radicalment diferents de la seva classe social, que és prou compacta respecte de l’origen social i identitat nacional. Sense jutges catalanoparlants al sistema judicial espanyol, serà del tot impossible trobar cap mena de sensibilitat respecte d’aquestes qüestions.

Per altra part, tampoc és una sentència fàcil de recórrer en les tan socorregudes instàncies europees. De fet, és just el contrari. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, precisament, construeix la unió política dels països europeus mitjançant les seves sentències i, per això mateix, és un cas de manual de l’anomenat raw judicial power. Per tant, és una lluita que sols es pot guanyar trencant les regles del joc, desobeint l’autoritat dels tribunals i provocant una oposició tan forta al carrer que obligui els agents polítics a curtcircuitar el sistema polític per improvisar una solució que calmi els ànims. Justament, el mateix mecanisme que es pretenia emprar durant el referèndum, però amb una major legitimitat, suport popular i menor ambició. Un pla més realista i factible que, teòricament, podria haver sigut un magnífic primer pas per comprovar les pròpies forces i capacitat de resistència en el llarg camí de la independència.

Tanmateix, tot es plantejà a la inversa: primer una fàcil i ràpida victòria popular, sense sacrificis, seria l’espurna d’un nou Estat que s’edificaria via decrets sense oposició des de Madrid i, després, ja veuríem quina Constitució s’aprovaria i quin model sociolingüístic s’imposaria malgrat les majories demogràfiques. A Catalunya, fa cinc anys, no hi havia conflicte lingüístic o identitari, però era necessari un nou estat per resoldre’l, quan, precisament, aquest escenari dispararia la conflictivitat per orígens ètnics o culturals. El recorregut normal hauria estat just el contrari: a conseqüència d’una llarga agitació política per l’ús de la llengua, la població catalanoparlant s’hauria convençut que la independència era l’única solució per al conflicte. Per tant, és adient preguntar-se quins són els equívocs i miratges que han permès un rumb tan erràtic dels sentiments nacionals dels catalans. Una feina que podem fer bé els valencians, perquè precisament a la nostra societat no hi ha els mateixos consensos que feren possible l’actual situació.

Com explicàrem fa temps, part d’aquesta confusió prové de les incapacitats estratègiques dels líders independentistes. Es pensaven que era possible una negociació sense un conflicte previ, quan les negociacions són el resultat d’unes taules en la lluita. Pretendre simular un enfrontament o pensar que travessar línies roges és suficient per fer un bluf és un error suïcida. Seria com dir-li a la teva parella que penses divorciar-te per negociar la teva pretensió de tindre un amant. L’amenaça comporta un resultat pitjor que la negociació, descobreixes les teves veritables intencions i, òbviament, un cop formulat l’ultimàtum no et pots tornar enrere i pretendre que res ha passat: s’han traspassat uns límits que l’únic resultat que poden produir és un divorci gens amistós o el reconeixement del teu error i fer penitència per obtenir un perdó que et mantindrà ja per sempre en una clara posició de submissió.

Qualsevol persona amb una mica d’experiències vitals pot veure sense problemes l’absurd de l’escena i, per això, no acabem d’entendre què passava pel cap dels líders independentistes quan feren l’opereta de la declaració d’independència. A favor seu, es pot dir que són polítics i aquesta professió sol atraure oportunistes i covards, la classe de gent que comet aquest tipus d’errades quan arriba el moment de la veritat, perquè durant tota la seva vida, precisament, han sortejat sempre els dilemes existencials i s’han posicionat en favor del guanyador quan la disputa estava decidida. Per tant, són molt temeraris quan han de portar la iniciativa al principi d’una confrontació i es pensen que es pot reiniciar la partida amb un petit mot de disculpa. Al contrari, aquells que han fet una vida normal fora de les organitzacions polítiques, saben que els errors es paguen a un preu molt alt i que, si inicies una baralla existencial, no et pots sortir a mitjan partit com si res. Has de continuar fins a la victòria o la derrota i molts cops tot s’estanca sense solució fins a consumir la teva vida. Per aquesta raó, la gent que sí ha lluitat és molt més prudent i calcula els riscos de cada decisió, perquè els fracassos i les ferides pesen.

Tanmateix, els líders independentistes també eren víctimes dels mateixos miratges que havien sostingut l’actual societat catalana en permetre consensos molt més fràgils del que pensaven. El català com a llengua vehicular del sistema educatiu era, precisament, el pilar que fonamentava l’autoimatge de la societat catalana, un ideal que, a València, ens semblava una utòpica normalització de la nostra condició de minoria lingüística. A la línia en valencià on vaig estudiar teníem plena consciència de ser una reserva índia, de ser portadors de tradicions mil·lenàries que es podien perdre i un fort recel cap a un món modern que pretenia la nostra extinció. Els catalans, al contrari, semblaven feliçment integrats a la modernitat, fortament cosmopolites, buscaven una ambiciosa projecció internacional de la nostra llengua pagant el sou d’un bon nombre de lectors a les principals universitats del món. A València, més modestos, sabíem que la nostra llengua era el parlar del camp i el poble, que servia per voler els nostres iaios i era un tret identitari per ser membre de la tribu. Si al restaurant no parlaven valencià, no podien fer un bon arròs.

Malauradament, sembla que de cop i volta a Catalunya la llengua té molta mala salut i no es pot utilitzar efectivament com a llengua vehicular a les classes, perquè no hi ha suficients professors amb el domini i voluntat de sacrifici. La sentència del TSJC, més que canviar la realitat, sembla un reconeixement de la realitat sociolingüística de Catalunya i, per aquesta raó, el fatalisme ha estat la resposta. Un gir radical que s’explica en comprendre el consens que hi havia darrere de la immersió: la transició creà el marc que, per a molts castellanoparlants, aprendre català a l’escola era una forma d’exercir la democràcia. Aprendre i parlar català per a molts castellanoparlants era una forma de ser demòcrates espanyols: de mostrar respecte i estima per la realitat plurinacional d’Espanya. Es tractava d’un propòsit admirable i extraordinàriament dignificador que, a València, sols fou practicat per professors d’universitat militants de partits d’esquerra i mai no es pogué generalitzar per la por que tenia el PSPV de molestar a un franquisme sociològic que sols toleraria la diglòssia folklòrica mentre no se’ls obligués a fer el terrible esforç d’aprendre una llengua vista com a inferior.

De fet, al País Valencià durant la dècada dels vuitanta l’anomenada normalització lingüística significà passar de la diglòssia folklòrica a la defensiva, a tindre institucions i mecanismes per aturar el procés de substitució lingüística davant una fortíssima oposició de tots els elements antidemocràtics de la societat valenciana. A Catalunya, al contrari, l’esperit democratitzador d’aprendre el català tallà l’oposició a la llengua i la cultura i marginà el lerrouxisme marginat de l’espai polític, malgrat els intents del PP de Vidal-Quadras per capitalitzar-lo. Aquesta pau social donà com a principal fruit polític les victòries electorals de Zapatero, mentre permeté a Jordi Pujol jugar a ser un petit gran país dintre dels marges de l’autonomisme. Aquesta confluència democràtica construí el miratge d’una societat catalana cohesionada respecte de l’especial protecció i importància del català. Aquells que odiaven la llengua eren un reducte feixista condemnat als marges.

Per tant, els catalans vivien a una il·lusió col·lectiva molt fràgil, la immersió era el consens fundacional del règim autonòmic. Tots els valencians sabíem perfectament que el procés l’esmicolaria, mentre que molts independentistes creien que era la sòlida base per construir el seu projecte d’un futur Estat. Com és evident, l’envit del referèndum tensà la societat i els castellanoparlants que havien après català com un exercici de nacionalisme espanyol democràtic s’enfrontaren a un dilema: una Espanya autoritària o una Catalunya democràtica? Una part molt considerable d’aquest sector optà per una Catalunya democràtica i són la raó de l’actual brot del moviment independentista, però molts d’altres, malgrat pretendre’s molt d’esquerres, optaren per la lleialtat nacional o lingüística d’origen enfront de l’adquirida i justificaren la repressió o l’excusaren. Fora com fora, el consens que permeté la immersió, després del referèndum, ja no hi era.

Aquesta ruptura fou l’objectiu fundacional del partit denominat Ciudadanos i, un cop aconseguida i els seus postulats assumits pel PSC, l’únic camí que els queda és la desaparició. En el futur, no serà possible aquest traspàs de lleialtats nacionals, perquè el moment de la veritat ja ha passat i tothom escollí la seva trinxera. Molts es pensen que, amb un triomf de VOX, es produirà un nou cicle d’indignació que afavorirà un nou trasllat d’identitats nacionals que permetrà ampliar la base de l’independentisme. Em sembla un pensament agosarat, perquè la pantomima del judici al Tribunal Suprem fou suficient per indignar a qualsevol persona amb valors democràtics i no crec que les futures barbaritats de VOX moguin les línies de l’adscripció política. Aquells que optaren per la lleialtat espanyola les justificaran pels excessos de l’independentisme o diran que són desviacions puntuals fàcilment corregibles pels futurs governs d’esquerra.

Per tant, l’hora del conflicte de caràcter ètnic o lingüístic ha arribat finalment a Catalunya. Els sectors antidemocràtics que volien l’eliminació de la llengua prenen un espai central a la política catalana per ser apadrinats pel PSC i el lerrouxisme abandona per sempre el seu caràcter perifèric. És cert que encara representen una minoria extrema, però compten amb la complicitat silenciosa de sectors de l’esquerra catalana que no mouran un dit per la llengua, malgrat que mai no s’atreviran a dir públicament que somien amb la seva desaparició. Per altra part, els catalans hauran d’aprendre a jugar en camp contrari. Al principi, és una gran desencís, perquè es pensaven haver normalitzat l’ús de la llengua als anys vuitanta, però, com intentà explicar-los el valencià Lluís Vicent Aracil en Dir la veritat, tan sols havien posat els pilars del refugi de la tribu. Els catalans, com també els valencians, han edificat una diglòssia defensiva, molt més extensa, viva i forta que la nostra, però defensiva malgrat que molts d’ells no s’adonaven. 

Tanmateix, el fet cert és que amb els límits institucionals i sociodemogràfics era impossible fer altra cosa i des d’una perspectiva històrica fou un èxit innegable. La immersió no tornarà perquè el consens polític que la sostenia ja no hi és: ara a Catalunya com abans al País Valencià, la llengua és ja un camp de batalla obert, declarat i directe. Permeteren la diglòssia defensiva mentre hi havia pau, però ara intentaran tornar-la a reduir a una diglòssia folklòrica. No podran pas, el refugi és massa sòlid, però una fase expansiva de guanyar parlants, si no hi ha un canvi de la natalitat, no serà gens fàcil. L’objectiu de la sentència, precisament, és tallar el transvasament de lleialtats nacionals.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Ricard a maig 28, 2022 | 20:49
    Ricard maig 28, 2022 | 20:49
    L’objectiu de la sentència, precisament, és tallar el transvasament de lleialtats nacionals.
  2. Icona del comentari de: Català a l'escola i a tot arreu a maig 28, 2022 | 22:01
    Català a l'escola i a tot arreu maig 28, 2022 | 22:01
    Es parla força ( i és important que en continuem parlant) de la immersió lingüística a l'escola i massa poc ( i també n'hauríem de parlar ) de la immersió de cadascú dins la llengua del país, de la immersió possible i d'evitar la immersió dins la llengua colonial que ho empesta tot. La immersió individual, que implica evitar tota mena de productes culturals en llengua colonial, deixar de canviar de llengua davant els inadaptats i de visitar els establiments que no atenen en la llengua del país, té com a primer avantatge el evitar que avanci més la castellanització pròpia que ens converteix en vectors del catanyol i del castellà i, tant o més important, respectar-nos a nosaltres mateixos, condició imprescindible per a merèixer el respecte dels demés.
  3. Icona del comentari de: Rosa a maig 28, 2022 | 22:07
    Rosa maig 28, 2022 | 22:07
    Interessant al principi, però cap a la meitat m'he perdut. No entenc què vol acabar explicant aquesta article. Potser és que el seu autor tampoc té clar que vol dir?.
    • Icona del comentari de: Una a maig 29, 2022 | 13:53
      Una maig 29, 2022 | 13:53
      Doncs deu ser perquè no has viscut en aquest país els últims 40 anys, i si ho has fet has d'haver estat mirant el món per Tv3
  4. Icona del comentari de: Narcís a maig 29, 2022 | 10:26
    Narcís maig 29, 2022 | 10:26
    No pas . . ' democràcia és/ ha de ser negociació i viceversa ' ( que no pas conseqüència de taules de cap lluita que diu l' autor ! ), ço és, al Parlament és on hom ho ha de dilucidar i dilucidat romangué ! PD : l' únic que passa és que no saben com ser contra Catalunya, atès que ho han intentat tot cercant-hi raons, raons inexistents o, directament, falses, així que ' anem-hi contra allò que més es veu o llengua ( com han intentat ser contra nostres diners tot dient o tergiversant amb el ' to pa ellos ' ! ) ! Nota : de C's que cal dir, deixant de banda llurs promotors .. llurs votants semblaven ser forans que vingueren a treure's la fam del cim tot prenent aquesta terra com extensió de la seva ( i acceptant com mal menor s' escoltés ' secundàriament ' llengua aliena a la seva ! ) ! Anotació al marge : tothom sap ser el català, demogràficament i normativa, sota, molt dessota, que el castellà, però no els hi és prou, el volen desaparegut així anihilat .. i això té un nom : etnocidi ! Incidència : allò que no té perdó de Déu són els que sabent ser tot plegat una infàmia contra nostre poble, poble que els rebé, facin veure i permetin se'ls creguin qui no coneix Catalunya !
  5. Icona del comentari de: ALcotan SL a maig 29, 2022 | 17:22
    ALcotan SL maig 29, 2022 | 17:22
    El catalan no tiene futuro.....Los insultadores del Castellano estais ayudando a su eliminacion
  6. Icona del comentari de: Luisnomeacuerdo a maig 29, 2022 | 19:20
    Luisnomeacuerdo maig 29, 2022 | 19:20
    Los fascistas independentistas y el uso pornografico con la lengua, ya sea el castellano o el catalán , enfangandolo todo y algo que arrojar a la cabeza de los que comparten vuestras sectarias y totalitarias ideas y que queréis imponer al resto de vuestros compatriotas españoles. Y eso se ha acabado, llegará al cíen por cien.
    • Icona del comentari de: Luisnomeacuerdo a maig 30, 2022 | 09:57
      Luisnomeacuerdo maig 30, 2022 | 09:57
      Ojete de gamba, tu fascista, yo demócrata, tú a callar, yo digo lo que me sale del ojete, del ojete de gamba.
      • Icona del comentari de: Luisnomeacuerdo a maig 30, 2022 | 14:24
        Luisnomeacuerdo maig 30, 2022 | 14:24
        je, je, qué grácia me doy a mí mismo
  7. Icona del comentari de: Català a l'escola i a tot arreu a maig 29, 2022 | 20:52
    Català a l'escola i a tot arreu maig 29, 2022 | 20:52
    Si depengués de Vichy i tota la trepa d'estomacs agraïts que els fan de claca, és evident que no, que la castellanització de la nostra escola i del país seria imparable. Però no depèn només d'això, de la mateixa manera que el català va començar a retrocedir des dels temps dels tripartits, no només per la incúria dels que els formaven, sinó pel "tantsemenfotisme" de la majoria de catalans. Començo a veure petits moviments dels catalans de base en favor de la llengua que podrien convertir-se en un allau, és massa aviat per fer pronòstics, però no em sembla impossible que arribi a passar. Si fos així, que es calcin els botiflers que han aprovat la llei contra el català a les escoles
  8. Icona del comentari de: Pere LLimonera i Citronell a maig 30, 2022 | 10:23
    Pere LLimonera i Citronell maig 30, 2022 | 10:23
    Cojones, enismo de patrias inventadas y muchos de sus acólitos, rebaño y masa aborregada de manporreros y manporreros mediáticos... los que "Tireciden 1, o 3 o 4 como mucho; y suelen y terminan decidiendo atendiendo a sus intereses personales y, como mucho grupales próximos... Ente (lo que N0 parece ser el caso de los adoctrinados), son uno de los pueblos menos bárbaros en el transcurso de esta... Y No, los catalanes N0 son Coan la piedra y esconden la mano"... y los que vejan, violentan y agreden en grupo a quienes N0 son de su parecer ni comparten sus ideas (o Fantasías y ficciones oníricas/pesadíllicas, mas estrictamente hablando)... Esos si son bastante cobardes y aficionados al escapismo y a las carreras nocturnas en alcantarillas y maleteros... los que se ponen ?? fritos en la Cabeza para salir en Manifas en la TV3% porque N0 saben donde mas pudieran colocarlos... Apa, Bon Dia!Que N0, Marianico (ponte la tilde en el NoBaRDes... los que si son cobardes son todos los que manejan los hilos del supremacismo secesionista... los capos del Nacional Catalanismo de patrias inventadas y muchos de sus acólitos, rebaño y masa aborregada de manporreros y manporreros mediáticos... los que "Tirmbre de una pvta vez, que luego N0 te gusta que te traten de 'Lady')... Que N0 es eso... Que N0 te enteras de NaDa... los ves todo desde el prisma de la xenofobia, del racismo, del supremacismo, de la abducción que sufres, a causa del terrible adoctrinamiento durante varias décadas de la Escola/Madrasa, de la Historia inventada, de TV3%, de los Medios "Subvencionados", etc. ... España es un país moderno y Democrático, con sus defectos particulares -algunos graves-, pero un país Democrático comparable a las Democracias Europeas de nuestro entorno... La Democracia N0 es tampoco un SisTeMa Perfecto y hay que realizarla e implementarla cada día por toda la Sociedad... Y si desaparecen el Estado de Derecho y la Democracia, lo que queda es cualquier tipo de Dictadura, que es mucho peor que cualquier Democracia con los defectos que esta tenga; pero que siempre pueden ser corregidos poco a poco (aunque sea muy difícil muchas veces)... Pero es que, en las Dictaduras N0 hay opción de corregir NaDa, porque solo dBaRDes... los que si son cobardes son todos los que manejan los hilos del supremacismo secesionista... los capos del Nacional Catalaso es lo que ocurre con la Pseudo-Dictadura del Régimen del Nacional Catalanismo de patrias inventadas... Los catalanes son y siempre han sido españoles y ni estos ni el resto de Españoles son bárbaros. Si se conoce y se mira la Historia objetivam cojones
    • Icona del comentari de: Gonzalo a maig 30, 2022 | 14:16
      Gonzalo maig 30, 2022 | 14:16
      Pere, desde el cariño y el respeto, menos es más. Total, por mucho (y bien) que escribas, estos hijos de puta no van a hacerte caso. Estan lobotomizados.
  9. Icona del comentari de: Sense aquesta immersió no es perdrà res a maig 30, 2022 | 10:42
    Sense aquesta immersió no es perdrà res maig 30, 2022 | 10:42
    Al contrari ja que la immersió lingüística mai no va existir. El que va fer Jordi Pujol va ser crear i consolidar un model educatiu per a la “construcció nacional”, utilitzant la llengua com a instrument polític i que dura fins als nostres dies. La immerió no és ni va ser mai immersió lingüística, és immersió independentista per irradiar els joves i construir una nació que mai no ha existit.

Respon a Pere LLimonera i Citronell Cancel·la les respostes

Comparteix

Icona de pantalla completa