Pel que fa a la llengua catalana, Carlos Mazón ha reprès la vella estratègia –velles misèries– de la dreta valenciana que Eduardo Zaplana va haver d’abandonar a la força. Zaplana se’n fotia, de la llengua del país. Havia nascut a Cartagena, havia estat alcalde de Benidorm –una ciutat on es parla més basc que català– i no havia pres la mida al conflicte lingüístic com a arma política. A Benidorm la maniobra “llengua valenciana no catalana” té la mateixa incidència que la de “llengua cantonesa, no mandarina”. Els pocs autòctons que encara tenen l’idioma del país com a propi no perpetren l’esport de la imbecil·litat o la maldat interessada. La majoria saben que parlen una variant de la llengua catalana. L’anticatalanisme –el blaverisme– és un fenomen incomprensible i impracticat a la Marina Baixa.
Eduardo Zaplana va haver de pactar amb Jordi Pujol –que va delegar en Joan Rigol la papereta de fer-ho– deixar d’atemptar contra la unitat de la llengua. Com que se’n fotia, no li va donar gaire més importància. Li va ser fàcil cedir aquest banderí. Pujol havia inclòs la qüestió en el paquet de mesures que va acordar amb José María Aznar per prestar-li el suport parlamentari necessari en la investidura. Potser aquesta va ser l’única qüestió que tots dos van tractar discretament, quasi de manera clandestina. Amb una dosi enorme de saviesa política, el president de la Generalitat de Catalunya es va estimar més no fer-ne bandera, no apuntar-se’n públicament el mèrit. Hauria estat contraproduent.
D’aquesta manera va nàixer l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, una institució que molta gent –no acadèmics, però sí defensors del català– va criticar des de la bona fe. El temps ha demostrat que l’artefacte ha estat tremendament útil. Més enllà de la xerrameca que els dirigents del PP no han deixat d’amollar mai en aparent defensa de “la llengua valenciana diferent de la catalana”, a l’hora de la veritat, en els fets que compten, la unitat de l’idioma no ha estat mai qüestionada per les administracions valencianes, més enllà de denominar “valencià” el seu català.
Però ara tot això ha quedat qüestionat i ha entrat en una crisi arran de l’arribada de Carlos Mazón a la presidència de la Generalitat Valenciana. Mazón és d’Alacant DF i sap tant de la llengua dels valencians com Hamílcar Barca del copte. Però hi ha dos elements que han pesat en la recuperació de l’estratègia anticatalana –i per tant, antivalenciana–. D’un costat, la influència d’alguns membres del seu equip, adscrits a comarques on el català és ben viu i on l’anticatalanisme ha tingut un paper rellevant des de l’anomenada Transició. De l’altre, la pressió de VOX, que no recorre al blaverisme de tota la vida perquè no li cal. L’extrema dreta valenciana més ultra es limita a perpetrar l’espanyolisme rampant –sense excuses folklòriques autòctones per diluir-lo en aparença– i exigeix adhesió absoluta a la llengua de Franco. Per a la gentola de VOX el valencià és una lladella i exigeixen a Mazón que l’esclafe.
Entre unes coses i altres merdes, Mazón s’ha convençut que l’anticatalanisme –camuflat de regionalisme coent– li és del tot útil. Se’n fa servir, també, perquè creu que li facilita un enemic propiciatori més que pot entelar les pròpies misèries. L’encara president de la Generalitat Valenciana hauria d’haver dimitit fa un any. Es manté en el càrrec a còpia de descarregar la responsabilitat dels morts sobre el govern de Pedro Sánchez i d’haver empomat la bandera de l’anticatalanisme, que ell es pensa que el converteix en un patriota palleter.
Fins ací tot és comprensible i recurrent. On no hi ha moral tot és brut. La dreta valenciana –que és extrema dreta vocacional– ha brandat la bandera del folklorisme anticatalà cada vegada que li ha convingut. Res de nou al front bàrbar. Però els anys han anat passant i la societat ha canviat. Allò que no s’acaba d’entendre, per tant, és per què Mazón ha arribat a la conclusió que una estratègia tan barroera el pot ajudar a tapar tanta inutilitat homicida. Perquè les imbecil·litats habituals de l’anticatalanisme valencià ja no haurien de convèncer ni una ameba. Són massa anys pensant-se que la gent és idiota i actuant com a idiotes i, malgrat aquesta evidència, continuen fent-ho. D’un costat, el govern valencià es proclama defensor de “la llengua valenciana no catalana”. De l’altre, la debilita fins a convertir-la en un residu prescindible. Si tan “valenciana” és la llengua, per què el president dels valencians no la parla mai? Si tant els preocupa la seua vitalitat, per què els membres dels governs que la coneixen només la fan servir al corral amb les gallines autòctones?
Darrerament l’odi i la mentida s’alternen descaradament. D’un costat, per exemple, Carlos Mazón ha anunciat pagadíssim que vol iniciar els tràmits perquè l’Acadèmia Valenciana de la Llengua passe a denominar-se Acadèmia de la Llengua Valenciana. És matís és important. Òbviament el pacte que la va fer nàixer descartava del tot el secessionisme. La mutació del nom inclou aquesta voluntat fragmentadora. Mazón s’erigeix com a defensor d’una llengua que, tot seguit, esbudella per l’altre costat, pel dels fets importants. La mentida és enredrar la gent amb el nom de l’Acadèmia. L’odi –l’odi al propi idioma, per molt valencià que li vulguen dir– és haver pactat amb VOX que els alumnes de qualsevol cicle puguen triar sempre si s’examinen en valencià o en castellà. Aquesta decisió converteix el català en un element prescindible perquè, encara que l’hages tingut com a llengua vehicular, a l’hora de la veritat sempre pots recórrer al castellà.
Com pot algú defensar el “valencià” contra el “català” i alhora convertir-lo en una larva?
L’anticatalanisme al començament podia enredrar i despistar. Ara la jugada és massa evident. Arribats en aquest punt, queda clar que la gent que es creu que Mazón defensa el valencià o bé és un residu de la idiotesa –i no n’hi ha tants, perquè ara poden recórrer a la intel·ligència artificial per aconseguir la que la natura no els ha prestat– o bé és tan malvada com ell.
