S’acosta el moment en què s’ha d’aclarir si ERC dona suport o no al senyor Illa. Assumpte candent que ha motivat un viatge llampec del president Sánchez a entrevistar-se amb l’MHP, Aragonès, per parlar, diuen, de la renda mínima vital. Com si fos cosa d’incumbència d’un president en funcions que no repetirà. En realitat, per veure d’assegurar la investidura del senyor Illa, cosa que reforçaria la precària posició de Sánchez, a dins i fora del seu partit.
ERC posa condicions, formula ultimàtums i fins i tot llança amenaces per boca Marta Rovira. Si no hi ha singularitat clara i garantida, ni s’obre camí a la terra del preste Joan de les Índies del concert econòmic, no hi haurà pacte d’investidura. És una fanfàrria a l’estil de milers gloriosos, perquè, si no hi ha, almenys, una promesa de contraprestació, per etèria que sigui, la militància, aquesta congregació normalment submisa, es pot esvalotar.
És ERC la que necessita la investidura d’Illa, amb tripartit o sense, més que l’addicte la dosi sota pena de col·lapse. Estan en joc centenars d’alts càrrecs amb sous estratosfèrics, així com dotzenes de guinguetes que formen una part important de l’estructura del partit i de la seva hegemonia. Però, com, quan el diable s’avorreix, amb la cua mata mosques, els republicans es poden trobar votant a favor d’Illa en el moment que, complint la seva promesa de venir a la investidura, el president Puigdemont és detingut i empresonat.
Aleshores no hi haurà manera d’impedir eleccions a Espanya, car els set vots de Junts es perdrien i, de carambola, també a Catalunya perquè un suport a Illa amb Puigdemont a la presó sí que podria provocar una rebel·lió de les mítiques bases republicanes. La força de Junts és determinant per a l’estabilitat espanyola i ho mostra amb la llei d’estrangeria i la tramitació dels pressupostos, cosa que ERC no es pot permetre.
Si hi ha noves eleccions, el resultat per a ERC pot ser catastròfic. Tant si Puigdemont acaba a la presó com si no, bé perquè no vingui, bé perquè els magistrats Marchena i Llarena, els Indíbil i Mandoni del segle XXI, recuperin el seny. La victòria de Junts, que presentaria Puigdemont de candidat, seria aclaparadora i font d’un problema espanyol, un més, de cara a Europa.
I una derrota demolidora d’ERC, tenint en compte la crisi en què es troba el partit que sembla que s’està fent l’harakiri a ulls de tot el món. L’existència d’una suposada “estructura B”, encarregada del joc brut contra els adversaris la contractació de sicaris pagats a través de factures falses amb diners públics, això sí que és una claveguera i fons de rèptils.
La complicitat d’ERC amb el lawfare contra Laura Borràs es va coronar el dia del seu judici amb el repartiment d’unes fulles difamatòries de l’acusada, obra suposada dels serveis de la Stasi republicana. Els mateixos, probablement, que van penjar un ninot representant Junqueras a no sé quin pont per sota del qual passaven els seus fills cap a l’escola. Això va provocar un tuit de Gabriel Rufián, adjudicant la iniciativa a Junts, és a dir, complint l’objectiu de la guerra bruta de difamar Junts.
És molt bèstia, però tampoc no és un cas aïllat; també hi ha la increïble moguda dels mariachis i els centenars de trols que deixen anar a les xarxes a repetir les consignes del partit, normalment d’encefalograma pla. L’anomenada estructura B és un aparell d’escampar fang sobre els adversaris i embrutar la política catalana a nous nivells d’incompetència, immoralitat i perversitat.
De mica en mica es revela que l’estructura B és, en realitat, l’A. Des que va saltar la notícia, i veient que era la punta d’un iceberg, el partit va intentar tapar l’assumpte i ho va aconseguir més d’un any. Va trobar un cap de turc o boc expiatori i establir després un sistema de tallafocs per impedir que les flames de l’escàndol abrasessin els graons superiors. No ho han aconseguit i ja som a les portes de la direcció del partit, construït segons el model bolxevic d’obediència a ulls clucs al líder, a qui, a més, es rendeix culte. Tant el president Junqueras com la presidenta en funcions, Rovira, que estan més callats que monjos cartoixans, havien de saber, si no ordenar, el que s’estava fent perquè, en ser campanya contra Junts, els mitjans de comunicació complien ordres i escampaven la mentida com l’Evangeli.
La pròxima vegada que els republicans es reuneixin a considerar el curs de la seva acció, el congrés del novembre, per exemple, serà un bon moment per a la reflexió col·lectiva. I, quan acabin l’últim a sortir que apagui la llum i estiri la cadena.
