Déu n’hi do la de debats, assaigs, articles, reflexions, col·loquis i estudis sobre com combatre l’extrema dreta. Si ens donessin un euro per cada savi-tasses que explica com aturar l’avanç del feixisme, Catalunya no tindria dèficit fiscal. Fins i tot, sembla que el fenomen ultra sigui nou. Com si Catalunya no l’hagués patit, quan n’ha estat una víctima social, política i institucional. Només cal recordar que dimecres passat commemoraven l’assassinat en mans d’un Estat feixista del president Companys.
En tot cas, m’inquieta veure les solucions que es proposen o es plantegen, i més quan la història ens demostra que, agradi o no, tot està inventat. Alguns s’encomanen a la gestió virtuosa del poder com a barrera per aturar l’onada feixista. Potser sí que és una vàlvula de seguretat del sistema. Però és això, una simple vàlvula del plebiscit diari que suposa la democràcia. La ciutadania dona per descomptat que la gestió del poder ha de ser virtuosa, neta o, com a mínim, benintencionada.
No estem als anys 80 que els alcaldes mantenien el poder municipal construint places, o la Generalitat obrint CAP. Ho donem per descomptat. Els serveis que reclamen els ciutadans han superat la fase primària de l’estat del benestar, i ens trobem en una nova etapa política que reclama altres serveis i solucions. Al capdavall, on governa l’extrema dreta no és precisament l’exemple d’una gestió virtuosa del poder i, en canvi, de moment, mantenen la popularitat.
Una de les altres solucions són les dades. Una vàlvula més, però ni de lluny, eficaç. Res més costós i absurd que lluitar contra una mentida amplificada per canals poderosos i influents. Cal suar la cansalada per desmuntar mites, mentalitats, inèrcies i explicacions simples i absurdes a problemes socials i econòmics de primer nivell. Cal fer-ho, d’acord, però no n’hi ha prou.
En canvi, els mateixos lletraferits que clamen per aquestes solucions també s’escandalitzen perquè els joves planten cara a un feixista de llautó en una universitat pública catalana. Diuen que és fer-los el joc. Si una cosa ha ensenyat la història és que al feixisme se li planta cara de debò. No deixant-li cap espai amb comoditat. De fet, arraulir-se davant l’adversari de la democràcia és enfortir l’agressor. El missatge que cal evitar regalar-los la “foto que volen” és una poca-soltada. És, en definitiva, una esmena a totalitat als defensors de la democràcia. És clar que fan bé de plantar-los cara al carrer, i on sigui!
Una altra de les possibles solucions és la que utilitza amb una habilitat extraordinària, -oportunista, sí també- Pedro Sánchez. La fórmula Sanchista, que en sap més per diable que per vell, és de manual: oferir ideologia en format d’avortament o de Palestina. Alguns en diuen polarització, d’acord, però no deixa de ser res més que ideologia. Segurament utilitzada amb una convicció materialista del poder, o com a foc d’encenalls, però ideologia, al capdavall. Tant se val, no es pot ser clement. La història ja ens ha ensenyat aquesta pel·lícula.
