Llegeixo amb certa sensació d’incomoditat “L’estranya mort d’Europa. Identitat, immigració i Islam”, del periodista i analista conservador Douglas Murray. Sens dubte és un llibre polèmic, provocador, pertorbador, que sap descriure a la perfecció l’argumentari de què es forneix la nova dreta arreu d’Europa i occident, amb la particularitat que contrasta fonts, ofereix moltes dades i és un volum ben escrit i documentat. La tesi de l’autor, antic alumne d’Eton i Oxford, amb ja una llarga trajectòria d’assaigs exitosos i influents és que l’aposta per la multiculturalitat ha fracassat. Que migracions massives han contribuït a un deteriorament econòmic en el sentit que han propiciat una competitivitat laboral a la baixa que han enfonsat els salaris, han sobrecarregat els serveis públics, pressionat el mercat de l’habitatge i han transformat profundament el paisatge humà generant dubtes sobre la continuïtat dels elements culturals que defineixen les nacions europees. Més enllà de fer respectable la discutida tesi de Renaud Camus sobre “el gran reemplaçament” i d’exposar els perills de l’islamisme en la societat contemporània, l’autor exposa també algunes idees que caldria tenir en compte, i que veritablement fan interessant la seva lectura. La primera, el contrast entre discursos oficials i opinions públiques (la glorificació del multiculturalisme i, per contra, els temors majoritaris de les societats autòctones a l’amenaça que suposa la coexistència de cosmovisions culturals incompatibles); la segona, l’ostracisme i la sanció, que sovint implica la destrucció de carreres polítiques i acadèmiques contra qui expressa els dubtes sobre les conseqüències de les migracions de poblacions no occidentals; la tercera, el que molts consideren com a fracàs d’aquestes polítiques materialitzat en la creació de societats paral·leles que no conviuen, si no coexisteixen amb conflictes creixents –el comunitarisme–; i la quarta, potser la més important, la creació del sentiment de culpa d’Europa davant dels mals del món, de la seva responsabilitat històrica, de la degradació dels seus referents culturals, de la sensació d’una civilització en decadència que pot caure enfront una immigració d’un potent sentiment religiós que fa una esmena a la totalitat dels valors il·lustrats i de tolerància que han caracteritzat la nostra contemporaneïtat.
Per complementar aquestes idees, potser discutibles encara que creixentment assumides per un bon gruix d’europeus -més de la meitat, si fem cas d’estudis demoscòpics com el prestigiós Pew Research Center, constantment citat per Murray, trobem també un dels nous ideòlegs nord-americans de la nova dreta, Christopher F. Rufo. Model de nou intel·lectual de dretes, identifica com a origen d’aquests mals contemporanis el que defineix com “la llarga marxa” de l’esquerra. Fent una comparació amb l’episodi històric de la guerra civil xinesa, en què els comunistes havien perdut pràcticament totes les batalles contra els nacionalistes, “la llarga marxa” havia estat una mena de retirada estratègica durant més de 5.000 quilòmetres, eina propagandística de Mao Zedong, que impulsava a reconstruir i reconquerir el seu poder des de les seves bases inexpugnables de les muntanyes. Les esquerres van fracassar completament en els seus objectius socials i econòmics. I aleshores, segons aquest analista nord-americà, van protagonitzar la seva particular “llarga marxa” vers els seus refugis segurs de les universitats, el món acadèmic, l’educació i tot allò que ell denomina “la burocràcia radical DEI” (Diversitat, Equitat i Inclusió). Segons aquest analista, les esquerres marxistes de tota la vida, atrinxerades a les universitats, haurien colonitzat el món acadèmic i assolit una hegemonia que marca una ortodòxia que hauria trinxat completament la llibertat de pensament, i que hauria segrestat l’esquerra col·locant el pes de la identitat (referida especialment a la “raça”, al gènere, i a les “dissidències identitàries com l’LGTBIQ+) per desplaçar la classe o els interessos col·lectius dels menys poderosos. Les seves polítiques identitàries, tanmateix, serien fonamentalment antioccidentals. I és aquí on s’imposarien tot un conjunt de creences que culpabilitzarien de tots els mals del món als homes blancs, heterosexuals, occidentals i de tradició cristiana, per substituir-los per una multiculturalista, diversitat, heterogeneïtat anti-homes, anti-heteros, anti-família convencional, anti-occidental. Rufo, un hàbil comunicador, un divulgador sofisticat, molt seguit als seus podcasts, amb una formació sòlida i àmplies complicitats amb el trumpisme, destaca que la intenció d’aquest espai consisteix a atemorir la dissidència, generar el caos i inspirar temor entre les classes mitjanes conservadores, i fer un veritable “gran reemplaçament” de la societat convencional per una amalgama de drag queens racialitzad(i)s que propiciarien un nou ordre on, per cert, més enllà de canviar de colors i pronoms, no queda gens clar què passa amb la manera de repartir la riquesa (més enllà de finançar “xiringuitos” acadèmics que defensen aquestes tesis). En qualsevol cas, i en això podem estar d’acord amb Rufo, tot plegat representa la certesa que la nova esquerra, amb el seu narcisisme de les petites diferències (cosa que fins i tot denunciava Marx), abandona qualsevol alternativa política i social global i accepta, de facto el neoliberalisme com a filosofia global. En tot cas, les seves apel·lacions a l’anticapitalisme són consignes buides de contingut, una mena de mantra religiós reiterat sense cap alternativa dissenyada o practicada de manera mínimament creïble.
Aquests són els ingredients del que seria la mentalitat cada vegada més conspiranoica d’una dreta que veu com s’està elaborant una esmena a la totalitat, no pas a un sistema econòmic, o a un model social, sinó, ras i curt, a la seva (i nostra) civilització. I és aquí com els plantejaments falsament revolucionaris dels uns inspira una contrarevolució (potser també una mica melodramàtica) dels altres. L’esquerra s’obsessiona amb la identitat (blasmar i destruir l’occidental per substituir-la per una amalgama atomitzada d’onanismes individuals), i la dreta, també. Ara bé, si els primers no sembla que poden anar massa lluny (més enllà de redactar lleis per reprimir els dissidents que ataquin, per exemple, el transgenerisme, com ha succeït a Espanya), als segons, no els manca pas raó (i pensadors cada vegada més ben afinats) per sentir-se preocupats. La majoria de ciutadans occidentals viu amb certa amargor aquestes darreres dècades en què es veu una transformació del paisatge humà que havien conegut en el passat. El fracàs del multiculturalisme ha implicat paral·lelament que bona part dels nous europeus no només no accepten elements fonamentals de la nostra civilització –com ara la separació església-Estat, els principis d’igualtat entre sexes, la primacia de la raó damunt la fe, els drets humans, certa idea d’universalitat de determinats valors…– sinó que els rebutgen de manera frontal, i com passa amb l’islamisme polític, proposen teocràcies iranianes i les imposen als guetos comunitaris que controlen. La nova esquerra, amb el seu relativisme moral i cultural expressen un menyspreu per la tradició (que inclou també un cristianisme en una situació cada vegada més fràgil aïllada, amenaçada i perseguit allà on constitueix una minoria religiosa). En altres paraules, de la mateixa manera que l’esquerra sembla obsessionada amb la identitat (occidental) per deconstruir-la, la dreta s’hi aferra també violentament com una bandera resistencialista. La dreta, que defensa uns interessos econòmics i polítics fonamentats en les desigualtats, les desregulacions, la desprotecció de la majoria social, és oportunista i fa servir la identitat com a eina propagandística. És el que està passant a Polònia, Hongria, els Estats Units, i també a Espanya. Catalunya tampoc no en seria cap excepció, perquè la catalana és un paradigma de l’amenaça a una identitat perseguida pels nacionalistes rivals i menystinguda pel “cosmopolitisme” progressista. De fet, la Sílvia Orriols, en seria un clar exemple del que estem dient: oportunisme polític a partir de la manipulació d’una sensació (real) d’amenaça de supervivència. L’esquerra fa servir la identitat per destruir occident. La dreta, per brandar una bandera que dissimuli el seu neoliberalisme cruel i reaccionarisme arnat. Tanmateix, en els pròxims anys, en el debat polític ens trobarem amb tres grans temes: la identitat, la identitat i la identitat. I caldrà abordar la qüestió des de la raó, no pas des de la fe ni el dogma.
28
1
