He d’admetre que pocs polítics m’han caigut tan grossos com Donald Trump. Sempre m’ha semblat un home caragirat, ruc, brètol i vanitós fins a l’extrem. Les seves declaracions i opinions crec que són de bufetada, i la deriva reaccionària que va imprimir als Estats Units durant el seu únic mandat em va semblar terrorífica. El final de la seva legislatura, amb l’assalt al Capitoli i el president llençant pedres (però amagant la mà) vaig pensar que mereixia una esbroncada de campionat. Sé que molts nord-americans el van enyorar quan va deixar el càrrec, però ben pocs europeus –entre els quals m’hi compto- el van trobar a faltar. Allò era de vergonya aliena i en bona part també pròpia, perquè el que passa a Washington, ens agradi o no, també ens afecta de ple a nosaltres.
Vet aquí, però, que el temps ha anat canviant la perspectiva de les coses. No sabem si Trump es tornarà a presentar l’any vinent; el seu processament ha anat avançant i, si finalment prospera i s’arriba a l’impeachment, pot ser que efectivament es trobi el pas barrat. De moment va primer a la majoria d’enquestes, tant en les internes de la pugna entre candidats republicans, com en les comparatives amb l’actual president Biden o qualsevol altre candidat demòcrata. Si arriba en bones condicions a la cita electoral, és ben probable que faci campanya i, segons les enquestes, que torni a guanyar. I ja tens els analistes més perspicaços gratant-se el cap i preguntant-se com el mandatari més impresentable de la història dels EUA pot triomfar amb doble carambola.
La resposta jo crec que es troba en dos factors. D’una banda, la mentalitat de l’Amèrica profunda, que encaixa prou bé amb l’actitud simplista i antipolítica que Trump sempre ha encarnat. No entraré en aquest terreny, que ja ha estat estudiat sobradament en anàlisis demoscòpiques i territorials. D’altra banda, tenim la política internacional. I aquí permeteu-me que destaqui l’estrany l’atractiu de la bèstia. Perquè no deixa de ser cert que quan l’inefable Donald va deixar la presidència, els Estats Units no estaven implicats en cap gran conflicte del planeta. Ara bé, en pocs anys s’han embolicat fins a les celles amb la guerra d’Ucraïna i amb la confrontació de Gaza. Si hem de fer honor a la veritat, cal dir que el món de Joe Biden és més mortífer que el de Trump.
Això no fa la figura d’aquest darrer més simpàtica, però potser sí una mica més entenedora. Per al nord-americà mitjà, l’entrada del seu país en dues grans conteses genera, a més de les lògiques inquietuds humanitàries, una forta obsessió pressupostària. La idea de pagar dues guerres grosses alhora no enamora els ciutadans de la primera potència mundial, atès que vol dir cobrir unes despeses que segurament ni desitgen ni comprenen, però a més significa desencadenar la inflació. No oblidem que estem parlant de dues zones del planeta que afecten fortament, les dues, les oscil·lacions del preu del petroli i dels combustibles en general. Si Trump pot convèncer els votants que amb ell cessaran les guerres costoses per a Washington, i que la benzina sortirà més a compte, és obvi que tornarà a guanyar. De carrer.
De vegades, des del nostre racó de món equiparem la dreta amb el militarisme i l’imperialisme. Però històricament, als Estats Units no ha estat gaire així; les aventures a l’exterior del gendarme mundial han estat més aviat iniciativa dels que allà anomenen liberals. Els dos presidents de les grans guerres, els que van declarar hostilitats, van ser Woodrow Wilson i Franklin D. Roosevelt, dos demòcrates progressistes. El president Truman, que va donar l’ordre de llançar les bombes atòmiques sobre el Japó, també n’era; i Kennedy i el seu successor Johnson, els que van fer escalar la implicació al Vietnam, també eren demòcrates. El desastre del sud-est asiàtic el va haver de tancar un republicà conservador com Nixon.
Sigui per ideals o per interessos, la línia dretana de la política nord-americana sempre s’ha mostrat més aviat aïllacionista. Amb les notables excepcions de la nissaga dels Bush, tenir un primer mandatari republicà solia ser garantia de poques batusses més enllà de les fronteres. Trump no va trencar la tradició; i si bé es va mostrar com un personatge nefast a l’hora de partir en dos la societat nord-americana, mai no va voler embolics a l’exterior. L’home té un coneixement més aviat escàs dels matisos de la política internacional, la majoria dels conflictes mundials no li interessen, i sovint ni tan sols té opinió al respecte. Ell sempre ha dit que la seva política conciliatòria amb Putin hauria evitat la guerra d’Ucraïna, cosa tal vegada imaginable; i també que l’atac de Hamàs a Israel no s’hauria produït mai sota un mandat seu –en aquest cas, cosa tirant a improbable.
L’any que ve tornen a tocar eleccions als Estats Units, i aquest cop no serà cap exageració afirmar que el futur del món dependrà d’aquelles eleccions. El nostre futur.
