I si Salvador Illa…? És una pregunta que se sent molt en les inquietes capelletes periodístiques, polítiques i empresarials madrilenys, sobretot en aquests esmorzars concorreguts que congreguen informadors, homes d’empresa i de la política, on és més important veure i que et vegin, el comerç de rumors, que el missatge que pugui llançar el principal convidat. I ara, des d’aquest dijous, l’esfondrament s’accelera. Què passarà? Perquè alguna cosa passarà, segur.
La perpètua mala maror política a Madrid s’ha convertit ja en un sisme submarí que amenaça d’ofegar moltes coses i moltes persones, més enllà del número tres del PSOE, el secretari d’Organització, Santos Cerdán, ja tocat de mort per un informe de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil sobre presumptes corrupcions: és que el mateix Pedro Sánchez, i les figures més rellevants del seu govern, com la número dos, María Jesús Montero, o el poderós triministre, Félix Bolaños, es veuen compromesos pel seu ferm suport a la figura de Cerdán. De debò és creïble que no en sabessin res fins ara? No llegien el que els diaris, tan blasmats per ells, deien des de fa mesos?
Això, unit a la proliferació d’escàndols reals o presumptes que envolten l’entramat de la governació socialista, pot fer que moltes coses saltin pels aires: aquí tenim el fiscal general de l’Estat a la corda fluixa, o la imminent batalla sobre l’amnistia al Tribunal Constitucional, o la reobertura del cas Air Europa, que incideix en les actuacions de la dona del president, o l’hostilitat oberta d’una majoria de jutges i fiscals contra l’executiu del PSOE, o… Cap d’aquests temes ha tingut lloc en la confusa, i crec que no gaire sincera, roda de premsa amb què Pedro Sánchez trencava el silenci de quaranta-tres dies aquest dijous.
Sí, la clau és al PSOE, un partit amb 146 anys d’història, amb una llarga trajectòria de governació a Espanya, que té, ho he pogut comprovar personalment les últimes hores, la seva ànima dividida. La mort de José Enrique Serrano, que va ser secretari de la Presidència amb Felipe González i amb Zapatero, ha congregat molts ex alts càrrecs socialistes, que no pensen de cap manera a llençar el carnet del partit, però que, de moment privadament, no es mosseguen la llengua a l’hora de criticar “els errors i excessos” de Sánchez, com ara el mateix Santos Cerdán. Crec que, des d’aquest dijous, res pot tornar a ser com fins ara: o Sánchez varia radicalment les conductes, la tàctica, l’estratègia, o probablement el partit fundat fa gairebé cent cinquanta anys per Pablo Iglesias Posse pot esclatar i quedar fet miques.
En particular, he sentit en les dues últimes jornades moltes crítiques revifades a la falta de pressupostos (un incompliment constitucional), a la “dependència respecte de Puigdemont”, al manteniment del fiscal general de l’Estat –que està a un pas d’anar a judici– i, sobretot, he detectat malestar davant el silenci hermètic i la falta d’explicacions que caracteritzen la Moncloa i la seu del PSOE al carrer Ferraz. Un silenci trencat aquest dijous per la forçada compareixença de Sánchez davant dels mitjans.
Per primera vegada, he sentit persones que van exercir altes responsabilitats en governs socialistes, tant de González com de Zapatero, però també alguna que va donar suport inicialment, fa set anys, a Sánchez, defensar les tesis de Felipe González i del president castellanomanxec, Emiliano García Page, en el sentit que les eleccions s’haurien d’avançar i no esperar al final de la legislatura, el juliol del 2027. “Així no hi arribem i, si hi arribem, el partit haurà quedat destruït, com van quedar-ho el PS francès, l’italià o el Pasok grec” em diu algú molt significatiu, recollint sens dubte una opinió més generalitzada.
Sánchez, rostit. I Illa?
Ja és una acceptació gairebé comuna dins del vell PSOE que Pedro Sánchez comença a estar rostit malgrat la seva indubtable talla com a animal polític: els seus set anys al capdavant de l’executiu central li pesen massa. Diuen que no es podria presentar a unes noves eleccions sense córrer el risc de danyar el PSOE, que és el bé que cal preservar. Que cal cercar-li un recanvi. I aquí sorgeixen alguns noms, com el del president asturià, Adrián Barbón, un home moderat, sanchista però sense estridències, que té vots majoritaris dels seus ciutadans i prou suport en els dos àmbits del partit, l’actual i el dels anys passats. I començo a llegir alguns comentaris, com el de l’influent exdirector d’El Correo de Bilbao i d’ABC, José Antonio Zarzalejos, actual cap d’opinió d’El Confidencial, que esmenten Salvador Illa en la travessa de delfins.
Illa com a substitut de Sánchez davant una desfeta interna al PSOE? Se m’acudeixen moltes preguntes: algú del PSC pot fer-se amb les regnes de tot el PSOE? Una marxa d’Illa a Madrid no seria desvestir un sant per vestir-ne un altre? Ho pot permetre Catalunya? No ho sé, francament. Sí que sé que es comença a sentir el nom d’Illa, l’home que ha consolidat un ‘statu quo’ a Catalunya, en cercles molt diversos, segurament amb intencions i finalitats molt diverses.
He de dir que l’actual president de la Generalitat és una persona molt respectada, pel seu tarannà i la seva moderació, en els iconoclastes àmbits polítics madrilenys. La seva fidelitat al sanchisme és més aviat un punt positiu que negatiu i, si bé és cert que des del Partit Popular oficialment es manté un elevat to de crítica cap a l’exministre de Sanitat, també he constatat que el món de la dreta els prefereix a ell que qualsevol altra hipòtesi successòria al PSOE, especialment si fos la vicepresidenta primera, contra la qual hi ha una autèntica tírria a la seu dels populars.
Aquells a qui ho pregunto em diuen que no hi ha dubte que Illa s’entendria molt millor amb, posem, Feijóo, del que s’hi entén Sánchez, l’enfrontament personal del qual amb el president del PP ja té un caire irrecuperable. I, a més, als cenacles i capelletes madrilenyes es té Illa per un eficaç gestor, malgrat les crítiques i atacs generats en l’època en què era el màxim responsable de les mascaretes.
Personalment, he de reconèixer que no crec en una operació successió de Sánchez amb la persona d’Illa. De fet, em sembla altament improbable qualsevol operació successió beneïda o facilitada per l’actual inquilí de la Moncloa, que fa l’impossible per continuar vivint-hi. Em sembla que ho ha deixat força clar en la roda de premsa d’aquest dijous: res de presentar-se a una qüestió de confiança, res d’eleccions anticipades (i menys si les demana el PP), ni tan sols d’un debat sobre l’estat de la nació o una remodelació del govern. El que sí que dic és que el clima polític a la Villa y Corte es va tornant dens fins a fer-se gairebé irrespirable, i mira que la ciutadania, en general, sembla contemplar amb certa desídia i un palès cansament els tripijocs de la classe política.
Però sembla impossible –i ho seria, si Pedro Sánchez fos una persona amb un grau normal de resiliència– que la situació, en què els titulars periodístics de cada dia són més escandalosos que els de la jornada anterior, es mantingui així durant molt de temps. Jo diria que tindrem notícies que suposaran molta moguda política, sense que l’arribada de la pausa estiuenca comporti aquesta vegada una treva per a l’atribolat govern de la nació. Això, és clar, un terratrèmol polític, seria el més lògic atesa la situació, però, des de quan la lògica impera en l’embogida política espanyola?
