Una de les millors reflexions de l’alferes Lluís de Brocà a la indispensable Incerta Glòria és quan es pregunta, socràticament, què ens pot semblar increïble encara, després de tot el que hem vist i veiem? Farà nou anys aquest dissabte de la gran aturada de país, possiblement la mobilització més ineficient de la història d’aquest país. Va ser una cosa molt catalana, una mena de vaga que no volia ser una vaga i una protesta que volia ser més reivindicació del plany que no pas un aixecament. No la vaig entendre mai. Com si hagués calgut una invitació amb lletra impresa per defensar el resultat del refèndum.
Per cert, un refèndum del que també s’han complert nou anys. Mare de Déu, si en política un cap de setmana és una eternitat -que li preguntin a Pedro Sánchez- podem imaginar que suposa que passin nou anys. L’escenari és decebedor. L’independentisme trinxat per una política d’habitatge nefasta de tothom durant els darrers quaranta anys, com ho ha estat la gestió de la demografia. Un país col·lapsat d’infraestructures i serveis amb un Govern d’Instagram que bé podria ser l’executiu de Múrcia. Un patiment constant per la supervivència, que no competitivitat de la nostra llengua. Uns preus disparats sense aturador i la immunitat de la casta civil i uniformada de les diferents administracions.
Però, amb tot, em quedo amb un dels detalls que configura el concepte general de la perversió del contracte social a què havíem arribat. L’informe final de la fiscal del cas de Roger Español. Una representant del ministeri públic que no acusava els policies processats, defensant la proporcionalitat, la congruència i la legalitat de buidar un ull a un saxofonista que anava a votar. Fins i tot, al·legant que l’actitud dels policies tenia la legitimitat d’una resolució que havia sortit del mateix Palau de Justícia on se celebrava la vista. Una velada referència a la famosa interlocutòria de Mercedes Armas, demanant aturar el referèdum però sense perdre el cap i evitant que les coses sortissin de mare. Tot plegat d’un tribunal al qual se li nota de tres hores lluny la mandra que li fa el cas. Si gent que pensa així han de ser els garants dels nostres drets, estem arreglats. Els ben asseguro que, si el cas fos a l’inrevès, Español ja faria anys que estaria empadronat a Alcalá Meco. Potser no som prou conscients de la importància que té el cas Español, perquè, com deia l’alferes de la novel·la, res no ens sorprèn.
