Enhorabona als membres que estan retornant, sans i estalvis, del que s’ha anomenat la Global Sumud 2025 o Flotilla de la llibertat. Una abraçada i moltes gràcies. I com ells mateixos declaren, no ens hem de fixar en el dit que fem servir per apuntar, sinó en la realitat que estem denunciant. Podem adreçar totes les nostres mirades a la flotilla, però encara seria més important i útil centrar totes les mirades en allò que l’estol humanitari delata; el bloqueig i la carnisseria de Gaza. Pot tenir interès, doncs, una mirada a les opinions dels palestins sobre la iniciativa; fins a quin punt ells la celebren, la consideren útil i l’agraeixen. Resulta gairebé impossible captar les veus majoritàries de la població castigada, que prou feina té a sobreviure. Ara bé, podem recórrer a opinions publicades i veus destacades de la comunitat palestina.
En un escrit de diversos escriptors i opinadors hi és present, com sembla lògic, un sentiment d’agraïment per la iniciativa. “Moltes gràcies de tot cor”, declaren d’entrada, i fan una puntualització que seria bo tenir en compte, vistes les burles sobre l’escassa o inexistent ajuda humanitària; “No és tan important fer arribar subministres com escampar les veus de la justícia”. En un sentit molt similar es manifesta Adania Shabi, novel·lista palestina; “La flotilla, en voler trencar el setge, és un fet humanitari, però sobretot comunicatiu.” La importància de fer sentir clams, de trencar les barreres del silenci, és molt apreciada. I especialment colpidora és la veu de Susan Abulhawa i altres refugiats, que signen un manifest de protesta; “la flotilla és una cleca contra el silenci dels països àrabs, i un clam contra tots aquells que han abandonat Gaza”.
Té la seva importància entendre que des del punt de vista de les víctimes, la responsabilitat directa del govern israelià és fora de dubte, però s’acusa també amb especial dolor la deserció dels governs àrabs i de les nacions veïnes. La impressió que han estat deixats de la mà de Déu pels que haurien de ser aliats i amics és un sentiment que ens arriba poc, a casa nostra, centrats com estem en la globosfera occidental. Seria bo afegir a la nostra comprensió que, per a un poble àrab, el que fa més mal és la inacció dels estats germans, i tal vegada l’activisme solidari també ho hauria de tenir en compte. Des d’Egipte, Jordània, Aràbia Saudita, etc., és des d’on s’espera més ajuda, i el silenci provinent d’aquests països resulta esfereïdor.
Potser el poeta de Gaza, Mosab Abu Toha, es referia a aquestes nacions tan poc fraternals, quan s’exclamava que “La propera flotilla hauria d’integrar, més enllà dels admirats activistes, els que manen. La gent ha de pressionar els seus respectius governs.” Sens dubte, el paper dels poders europeus no ha estat a l’altura, més enllà d’enviar unes unitats militars d’acompanyament fins a la ratlla d’on realment va començar el festival. Potser, a banda d’aquestes operacions estètiques, i d’altres una mica més determinants com el reconeixement oficial de Palestina, potser caldria que ajudessin a pressionar els estats àrabs de la zona. Al capdavall, la solució al conflicte del Pròxim Orient, si és que arriba algun dia, arribarà en format regional. Seran indispensables uns quants actors, no només els dos que ens ocupen els titulars.
I una darrera reflexió arran de les paraules de l’activista Huwaida Arraf, activista pels drets humans. Anant més enllà de les denúncies europees sobre la il·legalitat de les accions contra la flotilla, que són encertades, ens recorda que el problema de fons és el bloqueig de tota una comunitat. “El setge a Gaza és il·legal i mortífer,” insisteix; “…i la flotilla no va de caritat, sinó de trencar el setge i l’ocupació il·legal israeliana, perquè els palestins mereixen ser lliures.” És especialment colpidora aquesta reflexió de la senyora Arraf en clau de llibertat, atès que sempre se’ns martelleja sobre com hi ha tantes necessitats que han de passar per davant de la llibertat d’un poble. En el cas de Palestina, se’ns parla molt de recursos bàsics per morts, ferits, malalts i famolencs. Només faltaria. Però més enllà d’això, resulta que els palestins volen ser lliures; se senten engabiats i l’acció d’una esquadra que vol contactar amb ells és un fort motiu d’esperança.
Al capdavall, la majoria de lluites humanes pivoten al voltant de la condició moral humana, tant o fins i tot més que la situació física i material. I val la pena escoltar els mateixos palestins quan diuen que el que volen no són només llaunes de conserva, sinó també estols de llibertat i dignitat. Potser encara n’aprendrem alguna cosa.
