La llei per reformar el tractament penal de la multireincidència en delictes lleus es va aprovar dijous al Congrés i va ser molt celebrada pels alcaldes del PSC de l’àrea metropolitana de Barcelona. Tant, com aplaudida pels alcaldes de Junts, el partit que havia impulsat el canvi legislatiu. La iniciativa havia estat congelada pel PSOE durant mesos després d’un primer tràmit per aprovar-ne la presa en consideració. Sumar s’hi oposava frontalment –tant com Podem– i convertia el projecte en un vesper per a la Moncloa. Tampoc ERC s’hi sentia còmoda, tot i que els seus alcaldes sí que volien la reforma. Al final, ha estat l’enduriment de la posició de Junts amb el PSOE el que ha acabat sacsejant l’anomenada majoria de la investidura, que s’ha alterat en una votació del PSOE amb el PP, Vox i Junts. Amb grans escarafalls en contra de Sumar i Podem i amb sobreactuació dels populars, assegurant amb entusiasme que han “acabat” amb la impunitat dels lladregots multireincidents. Si algú fes cas de Cuca Gamarra, creuria que a partir d’ara tots els carteristes –és a dir, els lladres de telèfons mòbils– deixaran de manera fulminant la seva activitat davant la perspectiva d’anar de pet a la presó gràcies a una votació al Congrés –que, per cert, encara necessitarà la segona volta al Senat.
El que s’ha aprovat és una llei per reformar el Codi Penal perquè el lladre que es condemni pel furt d’un objecte de menys de 400 euros pugui ser sentenciat a complir una pena de presó d’entre mig any i 18 mesos –en lloc de la multa prevista fins ara– si té condemnes anteriors pel mateix tipus penal. Això és tot: un màxim d’un any i mig de presó. Perquè sigui possible, caldrà que els detinguts siguin condemnats i tornats a condemnar, un objectiu gens fàcil amb l’embús crònic del sistema judicial. Per això ERC ha volgut exhibir que arrencava al PSOE la promesa d’enviar 90 jutges més a Catalunya a canvi de la seva abstenció –en lloc del ‘no’ que hauria volgut Gabriel Rufián, que troba que la reforma fa “tuf racista”.
La multireincidència en els delictes lleus és un fenomen antic i complicat d’evitar. Amb el Codi Penal, difícilment es provocarà cap gran canvi, perquè sempre cal que el càstig dels delictes no violents sigui substancialment inferior que la sanció per als actes violents: és una frontera que no es pot aprimar. I el món actual, amb desigualtats creixents i molta mobilitat, tant dels delinqüents com de les víctimes potencials, és terreny adobat per als furts, especialment en destinacions turístiques de primer ordre mundial com ara Barcelona. Paradoxalment, divendres es va presentar un balanç delictiu del 2025 amb els furts a la baixa a la ciutat. Però aquestes xifres oscil·len sovint i el descens es deu a una pressió policial extra aplicada des que van arribar a la conselleria d’Interior Núria Parlon i Josep Lluís Trapero, àvids de fer mèrits. Tot indica que s’ha desplaçat part dels carteristes cap a altres zones, possiblement a altres ciutats d’Europa. Però mantenir la pressió no és fàcil. I, si troben una pressió superior allà on siguin, tornaran. Aquest efecte rebot s’ha produït altres vegades.
En definitiva, tots els indicadors parlen de l’enorme complexitat del problema i evidencien que no hi ha cap fórmula màgica. Per avaluar la reforma contra la multireincidència aprovada caldrà temps i mitjans per aplicar-la. De moment, els partits que hi han contribuït en fan lectures victorioses a mida com si fos una nit electoral, els alcaldes esperen rendibilitzar-la políticament –s’acosten les municipals– i el PSOE aprofita per recordar que és l’únic partit que pot pactar –explícitament o no– amb qui li doni la gana quan li convingui, ni abans ni després.
