Marta Rovira ha tornat entre la indiferència generalitzada de la població, protegida i escortada, només, pels quadres del partit que van a la batalla interna des de la seva facció. Tot i que ella -i ERC en general- han insistit a presentar aquesta amnistia a empentes i rodolons com una victòria política sobre l’Estat, la veritat és que l’efecte principal d’aquests retorns esgraonats dels polítics exiliats és un incentiu més per al procés de desmobilització de l’independentisme social. Una descapitalització general en què Carles Puigdemont es manté com a últim valor, però amb una cotització -minvant- que només s’aguanta per l’odi tavernari que encara li té el nacionalisme espanyol més o menys visigòtic que el vol ficar a la presó costi el que costi. De fet, només una barbaritat com seria empresonar Puigdemont tindria un impacte seriós en la societat catalana.
En qualsevol cas, el retorn dels exiliats ja està descomptat políticament. Així que el que queda és prendre decisions de nivell autonòmic, com la disjuntiva entre fer president Salvador Illa o anar a noves eleccions. Això, tenint en compte que el que pot oferir el PSC és, bàsicament, mantenir un bon grapat de sous dels càrrecs actuals d’ERC a l’administració catalana i, si cal, una bona provisió de diner públic a les empreses de l’entorn del partit. Ara bé, de sortir del règim comú, res de res.
El dia que el president Puigdemont travessi la ratlla de la frontera s’haurà extingit, definitivament, el Procés. Caldrà renovar estratègies, partits i lideratges, però sempre partint de la situació real i tenint molt en compte el que va passar l’octubre del 2017. Ho tornarem a fer, d’acord, però uns altres i d’una altra manera.
