Aquesta vegada, l’independentisme no ha estat derrotat pels espanyols, sinó pels partits dits independentistes. Una victòria vicària de la partitocràcia catalana. Tanmateix, la gent encara és independentista i, aleshores, decebuda i frustrada amb els partits, més que mai. L’independentisme va esclatar contra tot pronòstic oficial l’1-0, un llamp, un foc d’esperança que ha encisat una generació i que tots els bombers dels partits no han aconseguit ofegar.
Una conferència nacional de quadres del partit amb majories búlgares del 97% palesa un model arrelat a la idea de partit de l’avi Lenin: una eina per assolir el poder. No li cal ser nombrós i molt menys “de masses” perquè perd en operativitat i eficàcia. Com que vivim a una democràcia “defectuosa”, el model concret és el PRI, un Estat dins de l’Estat que va controlar la societat mexicana la major part del segle XX.
Els discrepants de la unanimitat búlgara denuncien que el 97% dels 688 assistents a la Conferència, amb prou feines arriben al 6% o 7% de la militància i que cal mobilitzar-la. Això és ignorar el principi representatiu. La Conferència representa la militància sencera que aprova la línia claudicant amb un 97% dels gairebé 9.000 militants, gairebé tots càrrecs públics remunerats. Això no és un partit, sinó una societat mercantil. Dir que cal mobilitzar la militància és una fal·làcia.
No és la militància, sinó l’electorat. Caldria mobilitzar l’electorat que, en la mesura que és independentista ha estat enganyat per un partit que ha fet servir la carta de la independència per arribar al poder, l’única cosa que l’interessa. El poder com a centre de repartiment de càrrecs, cadires, diners, subvencions. Tot això amagat sota una retòrica buida (el retret que fan als seus aliats) de governança quotidiana, esquerranisme i eficàcia callada.
Mobilitzar l’electorat, però, és molt difícil si tota la informació i la comunicació està controlada pel partit dels 9.000 funcionaris que són com l’oligarquia de què parlava Etienne de la Boètie, per explicar la servitud voluntària del poble. El partit té militants a un munt de càrrecs públics i també infiltrats a tot arreu per controlar la societat des dels mitjans de comunicació, que fan valer com a aparells de propaganda, fins a les organitzacions socials, les fundacions, institucions, etc.
L’endemà de la Conferència, la perspectiva és encara pitjor. Un partit que patrimonialitza les institucions públiques és una bona opció per a gents en cerca d’un esdevenidor. El partit creixerà amb l’afluència de dos corrents sempre presents en la societat: els que socorren el vencedor i els cínics del “si no pots vèncer-los, afegeix-te-les“.
L’altre partit “independentista” fa pinya amb el de la Conferència perquè, en l’essencial, són el mateix. El seu secretari general, Jordi Sánchez, sembla més un talp d’ERC. Deixar els mitjans públics de comunicació en mans d’ERC és acceptar que els republicans monopolitzen el discurs oficial, cosa que fan sense cap escrúpol a tot arreu i ad nauseam i part del qual és malparlar de JxC i el CXR.
El CxR és una ficció jurídica, una nova promesa que no anirà enlloc. La seva manca de suport popular és evident. Només el fet de presentar-se com a organització transversal i per sobre dels partits, però estar presidida pel president d’un dels partits li resta tota credibilitat. Aquesta ficció d’una entitat de dret privat fent semblant d’actor públic internacional és políticament irrellevant des del moment que el partit que controla la Generalitat no li dona suport, sinó que el va a la contra.
La perspectiva que la partitocràcia ofereix a l’electorat és un bipartidisme on tots dos partits esperen alternar-se al poder autonòmic sense avançar cap a la independència real, però amb una retòrica buida per ambdues parts. Uns parlant de la independència dialogada i els altres de la independència sobtada. Només parlant.
Ja preparen les eleccions municipals, la base del seu poder i control de l’electorat pel molt tradicional usatge del caciquisme. Aleshores, tornem a sentir parlar d’independència i nació catalana, i identitat, i cultura, i llengua, i autodeterminació. Tot un diluvi de paraules per amagar la trista realitat d’una Generalitat reduïda de fet a la dimensió d’una delegació del gobierno espanyol.
Una coda pels partits i formacions extraparlamentaris. Llur proliferació és la garantia que continuaran vivint al fred de l’exterior, depositaris testimonials d’una sencera voluntat d’independència, i esmicolant el vot independentista. El consol és que encara que aquest vot sigui majoritari, tampoc serveix per a res.
Com es pot comprovar amb la Generalitat republicana.
