Coluche, un còmic francès que va intentar presentar-se el 1981 a President de la República va explicar un acudit molt interessant que deia més o menys així: “a la Primera Guerra Mundial, el 90% dels morts van ser militars, mentre que el 10% van ser civils. A la Segona Guerra Mundial, el 90% dels morts van ser civils, i només un 10% militars. A la tercera guerra mundial m’estic plantejant fer-me militar”.
L’humor necessàriament ha de ser subversiu i irreverent. I qüestionar els símbols i els pilars sobre els quals se sustenta una farsa –el patrioterisme, el colonialisme, l’obscenitat de les grans desigualtats– sembla una obligació. Si hi ha un espectacle grotesc que es mereix befa són els espectacles pretensiosos de les desfilades militars, especialment si van associats a nacionalismes banals. Cada societat té els seus propis traumes col·lectius, i això fa comprensible que la seva ciutadania s’identifiqui amb les seves forces armades. Els mateixos francesos, malgrat els clarobscurs de la seva història, van disposar d’exèrcits que efectivament van agermanar la nació a partir del dol compartit per la terrible mortaldat de la guerra del 14, podien recordar les glòries passades de les ofensives napoleòniques o arribar a perdonar l’estranya derrota de 1940 exagerant el paper de De Gaulle i la Resistència, que, tanmateix, implicava l’alliberament de l’ocupació. Els britànics, amb les seves exagerades litúrgies poden evocar el gloriós passat imperial alhora que també agrair la seva marina i exèrcit haver defensat el seu país en moments terribles. Fins i tot els russos poden agrair l’exèrcit roig haver expulsat l’invasor. I els alemanys, malgrat el seu trist paper en el segle XX entenien que els seus soldats havien combatut exèrcits estrangers.
Això no passa amb Espanya, país que no guanya cap enemic extern des de la batalla de Rocroi de 1643. Precisament el paper central de les forces armades el dia de la Hispanitat deixen en evidència la naturalesa del poder real de l’actual Estat. Efectivament, la monarquia, acompanyada sempre dels poders fàctics (a Rússia en diríem oligarques) deuen l’statu quo gràcies a la victòria de l’exèrcit contra el seu enemic de sempre: la població civil espanyola. L’ocupant de la Sarsuela deu el seu lloc a un general que va perpetrar un cop d’estat i va protagonitzar una de les dictadures més sagnants de la història, medalla de plata del campionat europeu, amb el permís d’Stalin, d’assassinar població pròpia (ni Alemanya comptant la mateixa població jueva, ni Itàlia van matar tants connacionals com va fer el franquisme).
Les desfilades militars a Espanya desprenen cert aire a naftalina, entre sinistre i ridícul. A diferència de la majoria d’exèrcits europeus, fins i tot comptant amb el seu censurable paper colonial, les forces armades espanyoles (i aquí hauríem d’incloure les policies militaritzades) no han estat mai dissenyades per combatre un enemic estranger, sinó per controlar la seva pròpia població. És per això que han perdut els conflictes amb exèrcits moderns (per exemple, la Guerra Hispano-nord-americana de 1898, en què els estatunidencs van patir 3.000 morts mentre que els espanyols, 16.000, perdent tots els seus vaixells). O fins i tot, perdien els conflictes colonials contra tropes irregulars, com al Marroc, on només la intervenció francesa va salvar el cul a uns militars corruptes –venien armes als rifenys– i ineptes –es buscava més la proximitat del poder que la competència–. I és per això que han excel·lit a assassinar població civil desarmada. En aquest sentit, la Hispanitat és una festa de recordatori de com el feudalisme, l’Espanya negra machadiana, –la de charranga y pandereta, en termes machadians– s’imposa mitjançant la violència a una societat desarmada i esclafada per una implacable història de dictadures, monarquies i democràcies fake.
Un exèrcit pot tenir legitimitat quan ha defensat el país d’amenaces externes. No és el cas d’Espanya, perquè i si comptem, per exemple, des de 1800, Espanya mata la seva població tres o quatre vegades més del que han pogut ocasionar tota la resta d’exèrcits estrangers, formals o informals, amb els quals s’hi ha enfrontat.
Sense ser exhaustiu, i amb les dificultats de corroborar estadístiques (i l’Estat mai no posa fàcil l’accés a arxius), des de 1800 Espanya ha combatut en diverses guerres colonials i civils. Entenent que la mateixa constitució de 1812 definia com a espanyols a tots els súbdits “d’ambdós hemisferis” –per tant, els hispanoamericans de les colònies eren espanyols de ple dret–, les guerres d’independència d’Amèrica (1809-1829) van ocasionar la mort d’entre 600.000 i 1 milió d’habitants de les antigues colònies, la immensa majoria civils, infants, dones, vells desarmats, mitjançant la repressió, la fam o els setges al preu de només 30.000 militars espanyols morts o desapareguts en combat. Les guerres civils i la repressió interna entre 1820 i 1876, que inclou tres guerres carlines, revoltes i repressió –per exemple, quan regularment bombardejaven Barcelona des de Montjuïc– van costar, segons l’Statistics of Wars, Opressions and Atroticies in the Nineteen Century s’eleva a 200.000. Les guerres colonials del segle XIX, que inclouen les tres guerres d’independència de Cuba i la de Filipines (1868-1898) ascendeixen a 420.000, de les quals, unes 170.000 corresponen als camps de concentració –un invent espanyol– que va crear Valeriano Weyler per “reconcentrar” la població civil cubana, morta d’inanició, malalties i maltractaments. El segle XX no va pas anar a millor. L’ús de l’exèrcit per reprimir revoltes obreres, com la de la Setmana Tràgica (1909), la vaga general de 1917, el pistolerisme de 1917-1923, la repressió d’octubre de 1934 sumen al voltant d’entre 1.750 i 4.750 (encara no hi ha dades definitives sobre la repressió de Franco i els legionaris a Astúries, que oscil·len entre 1.000 i 4.000). Finalment, la Guerra Civil es va emportar entre 500.000 (hipòtesi baixa) i 800.000 (hipòtesi alta) on s’inclouen els morts en combat (menys de la meitat), la repressió a la rereguarda, els bombardejos i la fam (fa poc un nou estudi estima en 200.000 els morts, com a arma de guerra, durant la dècada de 1940). Finalment, podem afegir els morts de joves espanyols mentre feien el servei militar (es calcula que només entre 1983 i 1989 n’hi va haver 1.149, especialment accidents, encara que també es van registrar 205 suïcidis). Si extrapolem aquestes xifres a les dècades entre 1940 i 1980, passarien de 5.000 reclutes que els comandaments, amb la seva incompetència, va matar. En total, i en xifres rodones, es calcula que l’exèrcit espanyol, de manera directa o indirecta (no hi hauria hagut morts a la guerra civil si els militars no s’haguessin revoltat) un mínim d’1.750.000 i un màxim de 2.530.000.
I quins morts van ocasionar els exèrcits estrangers a la població espanyola? En el cas dels napoleònics, i per a la Guerra del Francès de 1808-1814 s’estima entre 300.000 i 500.000 morts, als quals se’ls ha d’afegir els 30.000 causats per les guerres d’independència d’Amèrica (1809-1829), la guerra Hispano-Nord-americana de 1898 (16.000), i les diverses guerres del Marroc (1859, 1909, i 1911-1927), amb un total de 77.500. No hem inclòs els 5.000 morts de la División Azul perquè eren espanyols que actuaven com a unitat dins la Wehrmatch. Total, la suma de baixes ocasionades per tots els exèrcits amb què ha combatut l’espanyol representa un mínim de 423.500 i un màxim de 623.500 morts. Tot recordant Coluche, a la pròxima guerra, més val ser militar.
Hi ha hagut un gran tabú al voltant de l’exèrcit en la història d’Espanya. I no és d’estranyar, perquè qualsevol crítica et podia portar un escamot d’afusellament o inventar qualsevol excusa per reprimir la crítica i la dissidència. Ho patim amb el lawfare contra la dissidència independentista. En qualsevol cas, el paper de les forces armades resulta ben significatiu sobre la naturalesa profunda d’Espanya, que té com a principal enemic els mateixos espanyols. Si ja la hispanitat és una Diada rància, la desfilada d’una institució que no pot vantar-se precisament de cap glòria ni de combatre cap enemic exterior, acaba en un veritable esperpent. Tan esperpèntic com el nacionalisme banal espanyol.
