“La veritat és la primera víctima de la guerra”. Aquesta frase, atribuïda al senador Hiram Johnson, malgrat que original del poeta i dramaturg de la Grècia clàssica Èsquil, sembla un tòpic cada vegada que ens trobem en un conflicte bèl·lic com el que estem vivint a Europa. Qualsevol espectador dels mitjans de comunicació amb major difusió, hi estaria d’acord. Malgrat la proliferació d’imatges i l’acaparament de minuts televisius, ningú no pot estar ben segur del que està passant. La mena d’informació que s’està oferint té a veure amb el drama humà, sens dubte considerable, colpidor i que no hauria de passar, sense, tanmateix, tenir gaire idea d’elements transcendents com ara: quines són les causes profundes? Com s’ha arribat fins aquí? Qui està guanyant des d’una perspectiva tàctica? I estratègica? De què es parla de debò en les negociacions? Quins són els moviments diplomàtics discrets? De debò que no arriba el petroli i el gas rus, o es passa per tercers països? Més aviat es tendeix a propiciar una visió emotiva d’una guerra que tracta de construir un relat determinat, que des de la perspectiva de l’Europa occidental tracta de projectar un maniqueisme acrític antirus i proucraïnès. No voldria que se’m malinterpretés. La invasió que tropes russes han perpetrat violentant la sobirania ucraïnesa és, des d’una perspectiva del dret internacional, des d’una moral universal, i des del més elemental sentit comú, una barbaritat. Tanmateix, cometem un error greu si no tenim capacitat d’anàlisi crítica, i com sol succeir cada vegada que s’abusa de les emocions, proposar una russofòbia irracional i contraproduent, i una ucraïnofília que ens oculti les polítiques d’assetjament contra les minories nacionals, no aporta més que caos i confusió.

Es miri com es miri, reitero, l’aventura militar ordenada per Putin resulta intolerable, i els atacs contra civils tenen la consideració de crim de guerra. Tanmateix, els mateixos fets, corregits i augmentats passen des del 2014 al Iemen, on segons les agències de l’ONU calculen que s’ha sobrepassat els 250.000 morts, tant a causa dels combats com de la crisi humanitària, la immensa majoria dels quals, són civils. En aquest conflicte, és òbvia la responsabilitat d’Aràbia Saudita, que ha bombardejat població civil, establert bloquejos, impedit arribar aliments i medicines, i està essent un actor actiu en el que es pot considerar crims contra la humanitat, a banda d’una violació reiterada de la sobirania d’aquest país d’orient mitjà. Ara bé, no consten precisament sancions com les imposades a Rússia. No s’estan intervenint fons bilionaris dels oligarques saudites, ni s’incauten iots o grans residències, ni s’ha expulsat Riad del sistema Swift. I paral·lelament, la monarquia borbònica, amb grans connexions amb aquesta teocràcia del Golf segueix expedint armes que es fan servir contra civils iemenites. Tot al contrari: el bomber basc Ignacio Robles, que el 2017 es va negar a col·laborar un enviament d’armes espanyoles a Aràbia Saudita des del port de Bilbao, va ser sancionat per l’administració i haver de patir un calvari judicial per un acte de coherència moral.

Tampoc no sembla que la destrucció sistemàtica que va perpetrar Turquia, entre 1986 i 1989, de 4.500 poblacions turques, acompanyada de diverses massacres contra població civil, on s’estima que 185.000 kurds van ser assassinats i entre 1 i 3 milions van esdevenir refugiats o desplaçats, hagi generat precisament un moviment de solidaritat contra el que és obvi que és un genocidi. Un genocidi amb precedents, perquè la Turquia moderna es fonamenta en l’assassinat massiu d’entre 1 i 1,7 milions de víctimes en el que és el genocidi armeni. Per cert, que parlar de genocidi armeni a la Turquia de l’OTAN actual pot comportar penes de presó. O l’1,2 milions de grecs que van ser expulsats ara fa cent anys del país otomà. Ningú no sembla voler parar els peus a un país amb una història negra de nul respecte pels drets humans, i que sembla només útil com a contenció respecte a Rússia. Turquia és un exemple de rogue stale i ningú no proposa ni bloqueigs ni sancions.

O podríem parlar, també, de l’irresponsable paper de les nacions europees en la guerra civil de Síria, quan la UE donava suport, en contra de l’impresentable règim de Baixar-al-Àssad, a milícies de fonamentalistes islàmics que van cometre terribles genocidis contra la població local, especialment de les minories iazidites, la major part dels quals van acabar amb aquella maquinària de terror i barbàrie anomenada Estat Islàmic, com ens recorda la periodista Anna Teixidor. Un Estat Islàmic, que, per cert, continua expandint-se per Àfrica amb finançament i suport logístic de Riad.

I, a tot això, ara s’afegeix Espanya posant-se al costat de qui ha comès una repressió sagnant, que manté 165.000 refugiats del Sàhara Occidental, i que manté una política repressiva contra el nord amazig, d’on prové precisament la majoria d’immigrants del Marroc. Efectivament, s’està fent una més que necessària solidaritat amb milions d’ucraïnesos que estan patint una invasió i ocupació del seu país, i que això comporta un seguit d’accions de represàlies diplomàtiques i econòmiques contra els països agressors. Tanmateix, la hipocresia, fonament de les relacions internacionals, es continua expressant per la via d’un oblit que contrasta amb uns mitjans de comunicació que posen el focus en uns i apaguen la llum en altres.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Joan a març 25, 2022 | 20:19
    Joan març 25, 2022 | 20:19
    Si. Es veritat. Pero unicament manquen cretins que per pujar al carro de la hipocresia, llencen a peus dels cavalls l'independentisme català. El que passa a Ucraïna, es una invasió. Invasió que per raons obvies, ens es més propera, i això, potser desdibuixa l'hipocresia general a la que et refereixes. I que passa amb les "ocupacions"? Efectivament, la politica internacional es el pape5r d'estrassa, on aixuguen les seves vergonyes les grans potències. Es una llàstima que per debilitats intel.lectuals, no es posi el focus en el dret d'autodeterminació, i el perque es produeixen "repúbliques populars" reactives, al traster de Russia. Podriem parlar com els imperis necessiten agents locals. Perquè avui, l'exèrcit rus està farcit de minories nacionals, i de pobres. Perquè, de feia temps, la intel.ligència russa feia passar el que passava a Ucraïna, com a politica "nazi", més enllà del famós i propagandístic Batalló Azov farcit de faches d'arreu pero de minsa magnitud quantitativa, perque el seu discurs imperialista fos més "comprés". Sobretot entre els ignorants de catecisme. Exactament igual que els batallons de serbis i suposats "internacionals" de la bandera roja, que ha servit ara per aquets ignorants, de dubtar del caracter estrictament imperialista de ol'agressió a Ucraïna. I em podeu parlar tot el que vulgueu, sobre l'OTAN. El principal pacte que l'agressió a trencat, es quan Ucraïna va entregar tot el seu armament, a canvi de repectar la seva sobirania. Tot l'altre (incloses converses privades Gorbatxov-Baker), es fum. Paper d'estrassa.
  2. Icona del comentari de: Narcís a març 25, 2022 | 23:19
    Narcís març 25, 2022 | 23:19
    Ras i curt : 1. Obvi que aquesta informació ha de ser donada ( no es dóna ? ) ! I 2. Obvi que qui pot evitar-ho, ho ha/ hauria d' evitar ( de debò hom pot evitar- ho ? ) ! La qüestió és : aquest cas no tindrà res a veure en la afinitat cultural, religiosa, històrica així com en la proximitat o continental i, allò més important, el perill d' acabar el món en orris ? PD : resta de països musulmans no poden fer res en el cas de ser víctima un d' ídem ( això no desfà els interessos bastards de no pocs no musulmans en aquests conflictes ! ) ?
  3. Icona del comentari de: ciutadà a març 26, 2022 | 07:56
    ciutadà març 26, 2022 | 07:56
    És ben clar; molts discursos i moltes consideracions. Però la pela és la pela.
  4. Icona del comentari de: Ceret a març 26, 2022 | 15:05
    Ceret març 26, 2022 | 15:05
    I no us oblideu de la Xina amb els camps de concentració de certes minories.
  5. Icona del comentari de: Anònim a març 27, 2022 | 19:50
    Anònim març 27, 2022 | 19:50
    Aquí no s'ha dit, però els treballadors de l'aeroport de Pisa es van negar a carregar armes per Ucraïna. No en el meu nom, deien les pancartes. Aquí ens deixem vendre la moto sense sentir només que una part. De fet, Ghandi no va guanyar la independència pidolant armes a cap país. A veure si la humanitat evoluciona i deixa de fabricar armes, i resol els conflictes com ho fa la gent inteligent, PARLANT!

Nou comentari

Comparteix