Després de reunir-se amb representants d’Europa, a la cimera de l’OTAN, el president dels Estats Units, en una de les seves habituals i esperpèntiques rodes de premsa, assegurava que “hi havia hagut molt d’amor, allà” on s’havien reunit.
Me’ls imagino dient el que no pensen, pensant el que no diuen, i a estones desconnectant, capbussats en els seus dispositius o fent passadissos, durant la cimera, a la majoria d’aquests sobre els que Trump deia que havien fet que hi hagués molt d’amor, allà!
Tot i estar segura que per allà, d’amor, res de res, sí que penso que és important aturar-se a pensar una mica en el fet que, un dels senyors que ara per ara governa el món a base de violència i de despotisme, parli al món, precisament, d’amor.
Entre Trump parlant d’amor al fil d’una cimera de l’OTAN, i en Feijóo parlant a Espanya dels drets socials dels no nascuts, o “del càncer que suposa” la gent que emmalalteix i ha de fer ús, precisament, d’un dret social com és la baixa laboral, aquests dies he tornat a poder fer fotos vives del patriarcat en estat pur.
Vagi per endavant, a més, la por que fa el fet contundent que hi hagi tanta gent, a Espanya i al món, que creu en els discursos de personatges com Trump i com Feijóo sense pensar ni sentir una mica més enllà: gent que deu haver dit que, oh!, que afable, el president, parlant d’amor quan surt de negociar -o no- amb part dels dirigents del món, i que encertat, l’altre (futur) president, donant dret “a les criatures quan encara són a la panxa de la mare”!
Trump buidant de contingut l’amor, i Feijóo intentant manipular els cossos de les dones mitjançant les eines del patriarcat (les lleis), menystenint alhora el cos humà, menyspreant-lo quan no és productiu perquè emmalalteix, són dues evidències flagrants d’allò que han fet altres patriarques, al llarg dels temps, amb la vida.
Dins l’entrellat patriarcal, l’amor no és amor, sinó possessió, control, disposició, molts cops violència, i tants d’altres manipulació: semblava, doncs, que Trump havia percebut, allà dins la cimera, que d’alguna manera li havien ballat l’aigua, que els tenia, als mandataris europeus, que farien allò que ell vol que facin. Dins l’entrellat patriarcal, també, i durant segles, la maternitat ha estat un mandat que ha permès validar els ordres socials fonamentats en la família: sí, allò que són fills i filles els que el pare o l’estat reconeix, els altres no, i és la família la institució de l’ordre, més enllà d’allò que els homes facin fora d’ella. Feijóo, doncs, anant de guais i fent veure que amplia drets, preveu ja tornar a fer servir les lleis per controlar els cossos de les dones: si el tens, te’n donem. Si no el tens, ens deuràs diners! Dins l’entrellat patriarcal, sens dubte, els únics cossos que figuren com a rellevants són els productius: per això, Feijóo, com a patriarca, es permet dir en veu alta que quan ell governi, les baixes que les pagui la gent, i no el capital!
Quin mal d’ulls, i de cos, aquest retorn descarat del patriarcat…
Només ens queda amar, tot estimant perquè sí, emmalaltir dignament, i no deixar que ens arrabassin les criatures.
