Quan a principis d’any el president Torra va anunciar una imminent convocatòria d’eleccions després de l’aprovació dels pressupostos, ho va fer acompanyant-ho d’una rastellera de retrets cap als seus socis de govern. Semblava, doncs, que es cridava a les urnes amb la mirada fita al repartiment de forces dins l’espectre independentista, més que no pas amb l’objectiu de fer créixer el nombre absolut i relatiu de partidaris de la plena sobirania de Catalunya. Pel que ha anat transcendint recentment, també per culpa de les males arts dels aparells de l’Estat que sempre estan a punt per espiar adversaris polítics amb especial esforç per fer aflorar les misèries de l’independentisme, des de Waterloo no s’estava conforme amb precipitar unes votacions, no perquè es cregués en les bondats de l’estabilitat i la governança, sinó perquè abans calia enllestir l’enèsima recomposició de l’espai postconvergent. És a dir, per motius estrictament partidistes que no tenen res a veure amb l’interès general.
Al llarg dels mesos posteriors, hem pogut observar com avançaven en paral·lel les batusses i purgues dins d’aquell espai polític, ara volent establir una línia divisòria entre el PDeCat i Junts per Catalunya, amb la demora de la convocatòria electoral sota el pretext d’haver de centrar-se en la gestió de la pandèmia. En comptes d’obtenir l’efecte que cara enfora s’afirmava cercar, el d’evitar la inestabilitat en un moment crític, es va acabar estimulant tot el contrari: passar-se tot aquest funest 2020 en un constant ambient de precampanya, que és segurament la intenció veritable d’aquesta demora. Hi ha sectors que se senten més còmodes en un context de cridòria i patetisme. Entremig, quan la incidència de la pesta disminuïa en el període estival, altres territoris com el País Basc i Galícia, que ja s’havien compromès a celebrar els seus respectius comicis, s’afanyaven a complir abans que es produís el temut i a bastament anunciat rebrot de la tardor, que ja és aquí entre nosaltres qui sap fins quan.
Amb l’horitzó fixat al febrer de 2021, ja haurà passat més d’un any des que el president Torra va començar a parlar de fer-nos anar als col·legis electorals fins que aquest fet hagi esdevingut una realitat. Mentrestant, el govern de Catalunya és una brega constant, més que no pas un ens cohesionat format per membres que cooperen entre si, que és el que idealment hauria de ser. La darrera d’aquestes trifulgues l’hem viscut aquesta mateixa setmana, quan Junts per Catalunya ha interpel·lat directament al conseller El Homrani per les errades en el sistema de repartiment en les ajudes als autònoms, mentre que per l’altra banda s’acusava la conselleria de Jordi Puigneró de no haver fet bé la feina amb els sistemes informàtics que havien d’assistir aquestes gestions. No és pas res de nou: podríem esmentar també, només per posar un altre exemple, els diversos retrets del conseller Ramon Tremosa –que sembla que hagués estat nomenat exclusivament per fer aquest pape– al vicepresident Pere Aragonès. Tot aquest xou ens l’hauríem pogut estalviar si haguessin convocat quan tocava.
1 
