Uns dies abans de les darreres eleccions espanyoles Carles Puigdemont mantenia la duresa que l’havia caracteritzat fins aquell moment en referència a la possibilitat d’obrir-se a pactar amb el PSOE. En una entrevista que havia acceptat a Jordi Basté -el president en l’exili n’accepta de ben poques- no va deixar ni un badall per al dubte. Puigdemont va titllar qualsevol concessió futura de Pedro Sánchez de “quatre molles que no es compliran”. I va atacar el president espanyol amb una contundència més forta encara que l’habitual: “Algú pot confiar en la paraula de Pedro Sánchez quatre anys després? Vostè li compraria un cotxe de segona mà? Un senyor que té la cara de no complir les seues promeses i que galleja que ha fet més que ningú per Catalunya…”.
Puigdemont resumia la legislatura llavors crepuscular amb un adjectiu inequívoc: “catastròfica”. I acabava concloent: “Tant se val Pedro Sánchez com el senyor Feijóo. La realitat és la mateixa”.
En una declaració anterior el president a l’exili havia proclamat que no pagava la pena pactar res amb el PSOE perquè els socialistes espanyols no manaven a Espanya. Perquè qui mana a Espanya realment és l’establishment, “un deep state al marge dels partits i, sobretot, al marge de l’esquerra”. En una entrevista a Russia Today el mes de març, l’havia definit, aquest estat profund, de “franquista”.
Carles Puigdemont en aquells moments rebutjava de front un acord amb el PSOE. A més de considerar-lo inútil, criticava de manera implícita l’estratègia política que havien seguit al llarg d’aquells quatre anys Esquerra Republicana i el president Pere Aragonès. Sabia, a més, que aquesta diferenciació -més que cap posició ideològica- era la que mantenia viu el seu partit entre l’independentisme. La part d’aquest electorat més despagada ja demanava obertament l’abstenció. Un altre front, però, encara conservava una certa esperança en Junts, sobretot perquè li atribuïen una posició més ferma que la que mantenia Esquerra.
No hi hauria hagut cap contradicció, cap alteració necessària, si Junts no haguera tret els resultats electorals que va traure -malgrat perdre força, encara va empatar en escons amb els republicans- i si aquests set diputats no hagueren estat determinants per a mantenir Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. Potser per això -per aquesta possibilitat llunyana- Carles Puigdemont hauria d’haver estat més prudent, però la situació personal del president explica el to que uns altres dirigents miren de controlar més. Puigdemont no fa política convencional i la política convencional sol ser més mesurada en valoracions que després poden tenir conseqüències.
El resultat electoral ha estat el que ha estat i ara Junts havia de decidir si governa Espanya el deep state -és discutible si el PP i Vox són més un gra purulent de l’estat profund que el PSOE, però també és obvi que la reacció espanyola s’identifica molt més amb la dreta que amb la hipotètica esquerra-, i això ha trastocat tot el discurs de Puigdemont.
Mentre Pedro Sánchez ha desplegat de nou l’habilitat política que li ha permès sobreviure contra les baronies del seu partit i contra la dreta espanyola més bèstia del darrer decenni, aquesta dreta s’ha desbocat. Si el deep state és en la definició original i habitual un poder paral·lel subterrani, quasi clandestí, que mira de manar al marge de les instàncies polítiques electes, a Espanya trenca la concepció clàssica i brama en públic com les tonyines. Aquest estat profund a Espanya són jutges, policies, guàrdies civils, periodistes, empresaris, que, de profunds, en tenen ben poc. I el PP, perquè, en contra de la definició clàssica, els populars en són un element clau, d’aquesta trama reaccionària poc subterrània. N’és el rei un exponent més? Segons la teoria de Carles Puigdemont, indubtablement. Potser per això serva silenci, perquè és l’estat profund més autèntic, però l’altre ha brollat a la superfície amb una violència que recorda els feliços -per a ells- trenta.
Aquesta és la paradoxa. Li agrade o no li agrade, Carles Puigdemont ha hagut d’embeinar-se totes les declaracions que havia anat desgranant en els darrers anys. I quina és la paradoxa? Que, sens dubte, un dels factors que més hi han pesat, en aquesta decisió, en la rúbrica d’un acord amb el PSOE, ha estat precisament la violència del deep state alterat ara com un vesper sacsat.
Les maniobres dels jutges, els comunicats de la policia i de la Guàrdia Civil, les concentracions i els crits dels patriotes agitats pel PP i per Vox, tot plegat feia poc explicable impedir que Pedro Sánchez mantinguera la presidència del govern. Aquest bram alterat, aquesta agressivitat en estat de crispació ascendent, aquesta amenaça profundament antidemocràtica, es podria tranquil·litzar amb la repetició d’eleccions, però seria com donar-los la raó. Paradoxalment, si Pedro Sánchez no renova el càrrec, Carles Puigdemont, per molt que en desconfie, haurà donat la raó al deep state, que vol esclafar-lo.
Amb la victòria Francisco Franco va demostrar als espanyols que no manava qui tenia la raó, sinó qui perpetrava la força. Per la força, el deep state espanyol ha demostrat que ell no se n’amaga, que vol manar perquè és més bèstia, perquè controla els jutjats, els sindicats policials, l’Ibex i el que calga.
En realitat, aquest estat espanyol habitual -permanent en la història d’Espanya des que els reis catòlics la van fundar- hauria d’haver dissuadit Pedro Sánchez. Aquesta era la reacció política més previsible, arronsada del candidat del PSOE i convocatòria d’eleccions, però el líder socialista sap que, si és ell qui cedeix, no li quedarà ni l’exili. És líder mort. O això es pensa. Perquè igual, després de convocar-les, podria guanyar unes eleccions en què la bèstia de la primera Espanya ja ni dissimula i provoca més resta que addició electoral. Sánchez ha aguantat, malgrat que està per veure què serà capaç de complir i què li deixaran complir els poders més bèsties de l’estat.
Carles Puigdemont hi ha sucumbit. Potser no podia fer una altra cosa. Però ara haurà de pregar que les seues anàlisis, les seues prediccions, no acaben complint-se. Pedro Sánchez, sí, el pot haver enviscat. I l’estat salvatge espanyol -el profund aflorat- li ho farà pagar car. Per a més inri, fins i tot podria passar que el president del govern l’utilitzara, aquest estat ara de nou desbocat, per no haver de complir unes promeses que no tenia cap intenció de complir.
