Totes sabem que la guerra que va començar, ara ja fa tres setmanes, no l’aturarem amb manifestacions als carrers. Ens arriben notícies d’ostatges, de milers i milers de morts i de mortes, ens n’arriben poques d’allò que totes sabem, també, que està passant: les violacions i altres violències que, com en tots els contextos de guerra, estan patint les dones. El desig, llavors, és sortir al carrer en manifestacions com les de la setmana passada a diverses ciutats i llocs del món i sentir que si el crit és ben sonor i ben uníson aturarem la guerra.
Però no… potser torna a haver-hi una altra onada de manifestacions, potser es cronifiquen i es fan cada setmana, cada mes, però totes sabem que la guerra durarà més que la nostra atenció diària al respecte i més, segur, que la nostra ràbia i que el nostre sentiment d’indignació. Ho sabem perquè les coses passen, almenys, en tres dimensions, i aquesta guerra també: la primera dimensió és la nostra, la de la nostra quotidianitat, aquella que ens fa sentir que estem davant una pel·lícula horrorosa que no pot ser real. La segona és la de la realitat més crua, la dels milers i milers de cossos i de destrosses, i de vides malmeses per sempre més, i finalment la tercera dimensió: aquesta la veiem rere càmeres, en moments de diplomàcia, darrere micròfons que serveixen per a fer declaracions nacionals o institucionals. No té res de curiós que aquesta tercera dimensió sigui, fonamentalment, masculina en imatge, en fets i en noms propis. Quan des de les notícies s’intenta explicar què està passant, o què pot arribar a passar, de fet, d’allò que se’ns parla és de noms propis de senyors: Mahmud Abbas, Isaac Herzog, Binyamín Netanyahu, Macron, Putin, Biden… ells sí que saben fins quan, què faran en el mentrestant, i com seguirà la guerra.
Aquests dies rellegeixo Sara Ahmed en el seu llibre La política cultural de las emociones i em ressona, per exemple, una de les preguntes que hi planteja: “per què les relacions de poder són tan immanejables i llargues en el temps, fins i tot quan es confronten a formes col·lectives de resistència?”. La percepció de què és la política, per a la major part de la gent, segueix sent d’allò que fan uns quants en determinats espais als quals anomenem institucions. Aquesta percepció, a més, sol anar lligada a la idea d’exercici del poder: es normalitza que la política té a veure amb el poder i que ha de provocar coses grans que, a més, i paradoxalment, poden quedar lluny de la vida quotidiana -que és de fet la cosa més gran- o afectar-la de ple. Aquesta estructura i el seu funcionament (és a dir: homes exercint un poder que és anomenat “política” i una “política” que pot anar des de les revoltes fins a les guerres, però que no té per què respondre a allò que la col·lectivitat necessita, o proposa, o exigeix) és i es diu “patriarcat” i és funcional a totes les formes d’exclusió i d’opressió que, sovint, col·loquem en altres zones de la nostra mirada. Parlem de territoris, parlem de cultures, d’història, de creences o de qui té la riquesa, sí, però allò que fa surar tots els relats i totes les formes de poder es diu patriarcat.
Ens imaginem una guerra sense un senyor decidint-la? I un bombardeig sense uns quants (en masculí) “estrategues” estudiant la precisió o no precisió de les bombes? Ens imaginem un estrènyer de mans somrient en el moment de la foto, després de recollir les corbates i un parlar tot seguit en negatiu del senyor del costat, que diu que representa els interessos d’un altre país, si no és en pantalons i amb tota l’escenografia protocol·litzada i mesurada prèviament?
Aquesta, com totes les guerres -i recordo fins i tot la de les Malvines- l’aturaran, quan vulguin, uns quants senyors.
