La guerra de la ràbia

Cada cop costen més de pair les imatges que ens arriben de la guerra a Ucraïna. Allò que havia de ser una operació llampec per tal de canviar el govern del país i instal·lar-hi titelles de Vladímir Putin s’està convertint en un malson que només ofereix horror i follia. No entraré en el debat sobre si es tracta de barbàrie, genocidi o neteja ètnica; això ho deixo per als estadistes com Pedro Sànchez, que pel que es veu són especialistes en la defensa dels drets dels pobles oprimits. En qualsevol cas, estem davant d’una catàstrofe insòlita a Europa. Acabada la guerra dels Balcans, semblava que ens havíem conjurat tots per aconseguir que mai més no es repetissin imatges com les que vam veure als anys noranta.

Però és evident que alguna cosa no hem fet bé; potser no vam deixar prou clar que els dèspotes sanguinaris acabarien als tribunals internacionals i empresonats de per vida. Com Radovan Karadciç i Radko Mladiç, responsables de les massacres de Bòsnia. O encara pitjor, com Muamar al-Gaddafi i Saddam Hussein, dèspotes que van acabar pagant amb la seva vida els excessos que havien comès. Tal vegada no va quedar prou clar. O potser vam deixar entendre que en el cas de Rússia, tot era diferent, a la vista de l’arsenal nuclear de Moscou i aquella impressionant potència que oferia impunitat per a qualsevol barbaritat. En part és culpa nostra; vam deixar passar les guerres de Txetxènia, la invasió de Crimea, la intervenció a Síria, sense gaire condemna. El monstre també és una mica nostre, d’Occident sencer.

El miratge de Crimea

La invasió de Crimea, el 2014, és en la base dels crims de guerra que hem vist darrerament als afores de Kíiv, o a Mariúpol, o a tants altres racons d’Ucraïna. Quan Rússia va envair Crimea, li vam regalar impunitat al poder rus. D’una banda, no hi havia manera d’actuar amb fermesa contra un exèrcit que posseïa bombes atòmiques; el perill d’autodestrucció era tan gran, que això immobilitzava tota reacció militar i paralitzava la indignació. Les sancions aplicades no van ser res de l’altre món i es va consentir, amb simples advertiments, aquell ús de la força per tal d’alterar les fronteres d’estats europeus en ple segle XXI.

D’altra banda, la intervenció va ser tan nítida, tan fulgurant, l’exèrcit ucranià es va fondre com un terròs, i la població local va acollir amb tanta alegria l’ocupació, que tampoc no va semblar tot plegat cap acte de barbàrie. No es va parlar de morts, tot i que algun hi va haver. Les revoltes a les repúbliques del Donbass van ser també tolerades amb una arronsada d’espatlles, tot i els milers de víctimes que van generar, perquè al capdavall no es tractava d’una acció militar russa, si més no oficialment. En les accions ofensives d’aquell 2014, no hi ha cap dubte que Putin va ser molt calculador, va jugar bé les seves cartes, i aquelles operacions armades no li van suposar cap desgast. Però va ser precisament aleshores que es va sembrar la calamitat d’ara.

D’una banda, l’estament militar rus va creure, i Putin també (o el van convèncer) que el 2022 es podrien cruspir el conjunt d’Ucraïna amb la mateixa facilitat i impunitat. Ha estat un gran error estratègic, conceptual, logístic i de tot ordre; un error que explica bona part del que ha passat en aquesta guerra. Ni Crimea és igual al conjunt d’Ucraïna, ni el 2014 és tot idèntic al 2022, ni els dirigents ucraïnesos d’aleshores iguals als d’avui, ni el context internacional el mateix, etcètera. I el resultat el sabem; la pretesa operació especial no ha estat cap passejada. De fet, ha estat la pitjor desfeta i humiliació de Rússia en molts anys. D’altra banda, els observadors internacionals també van creure primer que no hi hauria guerra; i segon, que seria curta, incruenta i fulgurant a favor dels russos. També ens vam equivocar, i el resultat també el sabem. Ens hem ensopegat amb l’horror a Europa.

L’ús de la ràbia

El que tenim ara és un gran ós ferit, que esgarrapa a tort i a dret havent perdut tota racionalitat. Fins i tot podem pensar que la tragèdia de Mariúpol té alguna lògica militar; es tracta d’unir les posicions russes de Crimea amb les del Donbass, controlar les sortides al mar i tots els ports d’Ucraïna, i desplegar una certa estratègia. Això no li treu maldat, però en termes d’una invasió sembla explicable. El que ja no té ni cap ni peus és el que hem vist darrerament als afores de la capital ucraïnesa. A Bucha, a Irpín, a Hostomel i tants altres indrets que anirem descobrint en aquest Via Crucis embogit i entapissat de mort.

L’exèrcit rus, en la seva retirada, ha recorregut a la ràbia. No sabem si aquest gir respon a les instruccions de Moscou o no, però sabem que replica perfectament la ràbia i la desesperació que ara mateix deu sentir el mateix Putin. A partir dels errors nascuts fa vuit anys, tota l’operació ha resultat un fracàs integral, i una vexació insofrible per als que es veien com a gran superpotència, i pretenien emular les glòries soviètiques o tsaristes. Han fet un ridícul espantós en tots els terrenys, han revelat la seva impotència i, com sol passar, aquesta mateixa impotència s’ha traduït en l’ús de violència indiscriminada contra tot cos vivent que trobaven al davant. Poc importava la lògica militar del que feien. Hem vist soldats enrabiats i rabiosos que descarregaven la seva ira sobre persones indefenses.

El pitjor és que tot just estem veient el principi d’una tragèdia surrealista. Els desastres no han acabat, sens dubte, perquè l’últim que farà un animal ferit és retirar-se amb la cua entre cames. Preparem-nos per assistir al que lamentablement serà un dels pitjors moments històrics de la humanitat. Sentirem vergonya del que haurem vist i viscut a les grans planures d’Ucraïna. Sentirem vergonya dels nostres temps.