A efectes pràctics, Espanya té la Constitució més breu de la història. De la Constitució només val i té importància mig article, la primera meitat de l’article segon. Allà on diu: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Si fas teva aquesta frase axiomàtica i la converteixes en la norma jurídica bàsica, l’objectiu polític a la que qualsevol altre objectiu ha de quedar sotmès o fins i tot, consideres que la unitat d’Espanya és un bé moral a preservar, com deia el cardenal Rouco, ja ets acreditadament constitucional i constitucionalista. Encara que et passis pel forro els altres 169 i mig articles de la mateixa constitució, inclosos aquells que parlen de drets i deures o del paper assignat a cadascuna de les institucions de l’Estat. O encara que interpretis aquests altres 169 i mig articles al teu gust i conveniència, de la manera que et sembli més oportuna per no entrar en col·lisió rel o aparent amb l’únic mig article que compta. Gràcies a això, es poden proclamar i considerar constitucionalistes partits que reneguen obertament dels principis democràtics que figura que presideixen la resta de la Constitució: si s’està a favor del mig article de veritat, ja ets dins, la resta no importa. O així es pot lloar com a absolutament constitucional un rei partidista que crida ”a por ellos” contra una part dels que la llei estableix com els seus súbdits i que s’afirma com un actor polític, burlant el paper que la Constitució sencera li atorga. O així alguns jutges i fiscals poden retorçar les lleis, negar-se a aplicar-les, fer-ne lectures surrealistes allunyades de qualsevol sentit comú, i fer-ho proclamant-se defensors i garants de la llei (teòricament de la Constitució, però en realitat de l’únic tros de l’article segon que de veritat importa).
És en aquest marc en què s’està produint aquests dies la major crisi institucional dins de l’àmbit espanyol, a partir de l’aprovació de la llei l’amnistia i de la seva aplicació. No és un enfrontament entre dues concepcions d’aquest article segon de la Constitució, no és que uns hi estiguin a favor i uns altres en contra. Tots estan d’acord que per sevir aquest article segon s’hi val tot, inclòs no fer cap mena de cas a tota la resta de la Constitució. Per tant, el que hi ha és una mena de guerra civil dintre del constitucionalisme. El terme pot semblar exagerat, i afortunadament ho és. Però és que potser els cops d’estat i les guerres civils en el nostre temps i en l’espai europeu no es produeixen per fortuna en els camps de batalla, sinó en els tribunals i en els mitjans de comunicació. Hi ha clarament dos bàndols dins del constitucionalisme espanyol. Un ha acceptat tirar endavant la llei d’amnistia. Un altre ha decidit fer tot el possible perquè no s’apliqui o es trigui a aplicar tant com es pugui (potser pensant que mentrestant hi haurà un canvi de majoria de govern que li serà favorable). Un té les seves trinxeres en el parlament i el govern espanyol i en el nucli dels partits que el sustenten, l’altre està atrinxerat en sectors de la judicatura i en un sistema de mitjans de comunicació, a més de tenir una expressió política a través de la dreta, l’extrema dreta i fins i tot en sectors dissidents del món socialista espanyols. Una gran batalla molt significativa d’aquesta guerra civil constitucionalista és el xoc entre el fiscal general de l’estat, en el primer dels bàndols, i els quatre fiscals del Suprem que s’hi han revoltat explícitament, malgrat ser la fiscalia un cos de naturalesa jeràrquica (i que han posat per escrit que, dins del concepte de malversació amb ànim de lucre, és ben igual agafar els diners de la caixa per anar-se’n a una casa de barrets –com alguns càrrecs de la Junta d’Andalusia- que fer servir els diners públics d’una manera controlada i passada per intervenció per treballar pacíficament i democràticament per a un objectiu polític legítim).
Si és una guerra civil constitucionalista, què separa els dos bàndols? Si busquen la separació més racional i política podríem dir que els dos bàndols tenen dues estratègies diferents per acabar amb l’amenaça contra la Constitució (en el sentit restringit i real del terme: mig article segon) que suposa l’independentisme català. Un bàndol creu que l’estratègia millor és desactivar l’independentisme, desallotjant-lo del poder de les institucions catalanes a través de les urnes i treballar per a la seva desmobilització. És l’opció de Pedro Sánchez, no perquè hi hagi arribat per convenciment intel·lectual, sinó perquè, en paraules seves, ha fet de la necessitat virtut. L’altre bàndol creu que per acabar amb independentisme català la millor manera és la repressió pura i dura, forçant les lleis tant com calgui. I si demà passat Europa els renya, és igual, perquè l’objectiu ja s’haurà aconseguit. Dues estratègies contraposades per a un mateix objectiu. I com passa quan hi ha dues estratègies contraposades, cadascuna creu que l’altre, en comptes de solucionar el problema, l’agreuja.
Però darrere d’aquestes dues estratègies hi ha un debat polític més ampli: qui mana de veritat a Espanya? O, dit d’una altra manera, qui està legitimat per carregar sobre les seves espatlles la gestió del problema català? És una qüestió d’una gran transcendència. Mana el poder executiu i legislatiu? O mana el poder judicial, connectat amb sectors afins dintre dels cossos de seguretat i amb uns altaveus mediàtics molt potents? On resideix el veritable poder? I en el fons d’aquesta discussió sobre qui mana no hi ha tan sols un enfrontament entre el poder executiu i el judicial o entre uns partits i uns altres. Hi ha la pervivència de l’hegemonia d’allò que Manuel Azaña va anomenar “una casta acampada en el estado”. Un estat dins de l’estat, amb ramificacions polítiques, judicials, mediàtiques i en els cossos de seguretat, que es considera usufructuari a perpetuïtat del poder veritable (en benefici propi i amb un fort sentit de la propietat) i que a partir d’un cert moment no tolera que algú que no en forma part pretengui manar més que no pas ell. Pedro Sánchez és un outsider sense conviccions que va a la seva. Adolfo Suárez era un chisgarabís que va anar més lluny del que estaven disposats a suportar en la transformació de l’Estat durant la transició. Els de sempre es reboten contra els advenedizos. I, per entendre’ns, Felipe González ja és dels de sempre…
Una última impressió sobre la guerra civil constitucionalista. No és sobre raons i arguments, sinó sobre emocions. A instàncies del rei i del seu discurs televisat de 3 d’octubre del 2017 i amb el suport del govern del PP de llavors, una sèrie de magistrats, de fiscals, de comandaments policials i de mitjans de comunicació, es van carregar damunt de les seves espatlles el compromís de salvar la pàtria. És a dir, de salvar l’únic article rellevant de la Constitució. Ho van fer a fons. Amb entusiasme i eficàcia. I ara l’amnistia els desautoritza. I, al seu parer, els humilia. Deia Federico De Roberto a la novel·la Els virreis que el gran pecat espanyol és l’orgull, fronterer amb la supèrbia. L’amnistia fereix l’orgull col·lectiu encara més que l’orgull individual d’algunes persones amb noms i cognoms que han excel·lit en la repressió, en el retorciment de les lleis, en la utilització política d’unes institucions que havien de tenir una altra lògica perquè es consideraven els últims salvadors de la pària. Van complir i tornen a complir la consigna que va verbalitzar tardanament Aznar: el que peuda hacer, que haga. Cadascú amb les eines que tingui a les seves mans. No tan sols per fer guanyar la seva estratègia, no tan sols per demostrar que són els que manen, també per la ràbia personal que els provoca una sensació d’humiliació. Imaginar el retorn de Puigdemont, especialment, o l’amnistia en general dels que van encapçalar el procés els resulta humanament insuportable. Consideren que la pàtria els hauria d’estar agraïda i que amb l’amnistia el que fa és castigar-los, quan ells no van fer altra cosa que complir amb el deure que s’havien imposat. Defensar la Constitució. És a dir, passar-se pel forro la Constitució per tal de blindar el seu article segon.
El catalanisme no és el protagonista d’aquesta guerra civil. Però tampoc hi pot estar indiferent. Perquè la guerra es lliura sobre el cos físic mateix del catalanisme i més específicament de l’independentisme. És el camp de batalla, i de vegades després d’una guerra els contendents fan el seu corresponent abrazo de Vergara, però el camp de batalla ha quedat trinxat. Com deia la meva àvia: eren dos i el que va fer tres va rebre. I l’independentisme, el catalanisme i fins i tot la catalanitat són, aquí, el que fa tres.
