Gremlins

“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur, sorgeixen monstres”. Aquesta és, potser, una de les frases més citades d’Antonio Gramsci. I probablement, una de les millors definicions a aplicar a una Espanya on el franquisme no s’acaba de morir, i la democràcia no acaba de néixer. I és aquí on sorgeixen tota aquesta col·lecció de monstres que sempre han viscut en les tenebres (i clavegueres) del sistema.

El que hem viscut aquesta setmana, amb una mena de competitivitat per veure qui retorça més els principis del dret, fiscals i magistrats fan una competició aviam qui a diu i la fa més grossa. La voluntat de portar Puigdemont i l’exili amb grillons delata la seva essència totalitària pròpia del despotisme oriental. La bilis que escup a diari els mitjans de comunicació hispànics, amb les mentides de dècades sobre la qüestió catalana o la immersió, farien enrojolar el mateix Steve Bannon. Ara bé, com hem arribat fins aquí?

Per entendre el mecanisme pel qual Espanya practica l’etern retorn nietzscheà a la llegenda negra i el femer on xipolleja alegrement, cal una altra referència menys culta. Es tracta de la pel·lícula Gremlins, una estranya història de terror-comèdia dirigida per Joe Dante el 1984. La trama és simple. Un noi rep com a regal de Nadal una mena de bestiola simpàtica, una mena de peluix viu, anomenat Gizmo, d’una estranya espècie animal anomenat gremlin. Tanmateix, rep tres taxatives prohibicions: evitar-li la llum de dia, no donar-li mai aigua, i no alimentar-lo mai passada la mitjanit, ni que supliqui. Un got d’aigua vessat accidentalment propicia una reproducció en sèrie de l’animaló, que es va reproduint i replicant en progressió geomètrica, de noves bèsties agressives i molt violentes que gaudeixen destruint tot el que troben al seu pas. I a mesura que es reprodueixen, practiquen tot un seguit de malifetes nocturnes, en una mena de festa rave, on no hi manca la tortura i la crueltat refinada fins posar en perill tota la comunitat. En altres termes, vindria a ser una metàfora de com, de vegades, i de manera inesperada, una amenaça creix del no res fins que s’arriba a fer incontrolable i sense aturador. Com fer d’aprenent de bruixot pot acabar fatal. Com mai, mai, mai, mai, s’ha de donar aigua ni menjar (que alimenta la seva mala llet) als gremlis que són entre nosaltres.

Probablement el president Rajoy, davant la qüestió catalana va cedir a la temptació de buscar solucions jurídiques a problemes eminentment polítics, tal com qualsevol assessor hauria aconsellat. El gest, en una farsa democràtica com Espanya, va ser com si hagués llençat el seu Gizmo particular a la banyera de casa seva. Això va tenir uns efectes equivalents a invocar els fantasmes del Valle de los Caídos i desencadenar una mena de catàstrofe còsmica. I tot plegat, en un moment en què bona part de l’opinió pública espanyola, devastada per la crisi de 2008, començava a ser conscient de la dimensió corrupta (“La corrupció és el sistema”, David Fernández), va creure que canalitzant la ira del sistema en una direcció, es resoldria màgicament el problema.

I ara Espanya es troba amb una rave permanent de gremlins. Gremlins amb toga, retorçant el dret com sigui. Gremlins amb uniforme, inventant-se càrrecs contra la dissidència. Gremlins amb micròfon, proferint insults, desqualificacions, mentides i difamacions contra qui va en contra dels principis del Movimiento. Gremlins amb corbata, posant els diners de les grans empreses expúbliques privatitzades al servei d’operacions fosques i mirant de corrompre Europa per mirar de sabotejar el principi d’autodeterminació. Gremlins amb escons, ressuscitant una ideologia que ha esdevingut un estrany còctel entre José Antonio i Margaret Thatcher. Gremlins amb sotana, disposats a inventar-se que la independència és pecat. Gremlins amb corona, cridant al més pur estil Erdogan el aporellos contra una de les principals minories nacionals. Gremlins de totes les formes i colors, destruint la democràcia, la convivència, els valors, principis i qualsevol altre element en què s’hauria de fonamentar una societat europea.

És cert que aquesta història de terror que vivim en directe pateix d’un context històric global que ens empeny (permetin-me que torni a abusar del pensador sard Antonio Gramsi) vers el pessimisme de la intel·ligència, mentre ja fa temps que s’ha esvaït l’optimisme de la voluntat. Complint-se la profecia de Margaret Thatcher, després de trinxar l’economia i deixar creixents sectors socials a la intempèrie, aquesta involució global implica també transformar els cors i les ànimes envers una deriva individualista i insolidària. És en aquest terreny en què aquests gremlins franquistes s’uneixen als gremlins neoliberals (els de dretes i també els d’esquerres) per deixar-nos inermes davant uns poderosos carregats de diners, de mala llet i postureig. Ara bé, l’experiència històrica (i la pel·lícula de Joe Dante, també) ens ofereixen pistes per sortir de l’atzucac. En el cas de la ficció, el director va optar per tancar tots els gremlins en una casa que els protagonistes fan saltar pels aires. Potser no cal ser tan radical i recordar que la llum del dia mata gremlins. Malgrat tot, el periodisme, el món de les idees, la mobilització popular, potser no fan miracles, encara que sí que ens poden ajudar a entendre que cal matar el vell per construir el nou. I, certament, com va demostrar el cas de Rajoy i el seu Gizmo particular a la banyera, només la independència, la casa pròpia, l’ordre d’allunyament dels gremlins sorgits del Valle de los Caídos, ens pot generar un happy end.