El moviment independentista ha contrastat empíricament que la societat civil premia la unitat i castiga les guerres internes. L’1 d’octubre del 2017 i el 12 de maig de 2023 en són exemples molt gràfics. Una gran victòria contra un Estat i les seves clavegueres, i una derrota contundent a les urnes. També ha contrastat empíricament que el país ha avançat nacionalment quan els despatxos i el carrer han anat de bracet, i que per separat, només hi ha hagut engrunes i autonomisme. Però per alguna raó, l’independentisme institucional sempre tendeix a l’autodestrucció -tant dins dels partits com en el conjunt del moviment – i torna a llançar la pilota al terrat de l’adversari.
Però l’adversari no sempre viu a Madrid ni sempre duu l’etiqueta d’unionista. Avui dia, el principal adversari de l’independentisme, qui realment pot fer molt mal, és l’extrema dreta xenòfoba d’Aliança Catalana, que s’amaga rere el paraigua independentista i una dicció catalaníssima. Es fa dir independentista tot i que no comparteix cap dels valors cívics i democràtics que configuren la lluita pacífica al carrer i a les urnes del moviment català.
I aquest és el gran perill: que AC aprofiti la disputa eterna entre els partits independentistes per sagnar aquest espai electoral i impossibilitar durant molt de temps una nova majoria independentista al Parlament. Els de Sílvia Orriols no tenen projecte polític per al país més enllà de fer una neteja “nacional”, però si els seus escons es disparen el pròxim cicle electoral aprofitant el desencís social amb ERC, Junts i fins i tot la CUP, poden bloquejar les institucions, o donar una majoria nítida als partits d’obediència espanyola.
L’expresident Artur Mas es permetia afirmar fa uns dies que Junts ha de parlar amb l’extrema dreta catalana i tractar-la com la resta de forces. Però AC s’autoexclou de les regles del joc i convivència que han de regir una societat democràtica, com també ho ha decidit VOX. Entrar en aquest fangar és donar arguments als adversaris tradicionals. En tot cas, l’estratègia que s’ha demostrat que funciona és la de la unitat independentista, ara inexistent. I unitat no vol dir una única candidatura, sinó unitat d’horitzó i una estratègia bàsica compartida. Sumar i no dividir.
Encara no s’ha superat l’equador de legislatura, però hi ha prou indicis per pensar que cal un gir argumental potent si el conjunt de l’independentisme institucional vol recuperar l’hegemonia a Catalunya. De moment, l’independentisme té dues estratègies diametralment oposades a Catalunya i dues a Madrid. Una de les dues guanyarà, potser sí. O potser perdran les dues i qui guanyarà serà l’artefacte Orriols.
